LA VICARIA FITXA NUM 19

FITXA NUM. 19

FITXA TÈCNICA:

Títol : La vicaria.
Autor : Marià Fortuny.
Cronologia : va ser pintat entre els anys 1867 i 1870.
Estil : aquesta obra és d’estil realista.
Tècnica : la tècnica amb la qual va estar pintat és la pintura a l’oli.
Dimensions : 60cm x 94cm.
Localització : es troba situat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

La vicaria és una obra pictòrica pintada per Marià Fortuny entre els anys 1867 i 1870, i que
pertany al Realisme.
A partir de 1840 i de manera progressiva, el moviment romàntic perd força i cedeix el
terreny al Realisme, que s’imposa en l’art figuratiu. El què pretén el moviment realista és
presentar la realitat tal i com és i sense idealitzarla o embellirla.
La generalització de la cultura a través de la premsa i del gravat adquireix una gran importància entre la població cada vegada més alfabetitzada. S’abandonen els temes orientals i medievals, i adquireix
molta importància la tecnologia. França és el país que destaca en aquest nou estil i que
l’estén per la resta de països d’Europa.
3. ANÀLISI FORMAL:
Elements tècnics i formals : La vicaria està pintada amb pintura a l’oli sobre un suport de
fusta. En la pintura a l’oli, l’aglutinant dels colors és un oli d’origen vegetal (llinosa o de nou) i
que s’adapta bé a qualsevol tipus de suport. L’artista dissol bé els colors amb oli i els aplica
amb pinzell sobre la fusta.
Elements plàstics: hi predomina la pinzellada lliure, el preciocisme. En quant al color, hi ha
una gran riquesa de colors: la gamma de colors freds predomina al fons de l’obra, i la gamma
de colors càlids predomina en la part dreta de l’obra i en primer terme en la vestimenta dels
personatges. La llum està repartida uniformement al llarg del quadre, i és una llum natural. Cal
destacar el grup de convidats, que està més il∙luminat que la resta.
Elements compositius: la composició que presenta és asimètrica respecte els personatges,
que estan molt més concentrats a la part dreta. L’acció principal, que és la signatura del nuvi,
està lleugerament desplaçada cap a la part esquerra. En quant a les dimensions d’aquesta
vicaria, no se saben concretament, ja que a la banda dreta hi ha una paret que fa de límit,
tanmateix, a la banda esquerra no hi ha cap paret i no se sap on s’acaba. Les línies
compositives verticals dels personatges predominen per sobre les línies horitzontals de les
parets de la vicaria, i les línies diagonals del terra i la catifa marquen la profunditat de la sala i
creen la sensació d’un gran espai buit en la part inferior de l’obra. Presenta una perspectiva
lineal amb un punt de fuga que es troba en els papers que està firmant el nuvi, una línea de
l’horitzó baixa, ja que hi ha poca proximitat amb l’espectador i el temps és la captació d’un
instant concret, com és el moment en què el nuvi està firmant. Respecte el moviment, presenta
un gran dinamisme per l’actitud de diàleg i gestualitat dels personatges.

INTERPRETACIÓ:

La funció d’aquesta obra és estètica, ja que va ser pintada per ser destinada per decorar els
petits salons de la gent de l’alta burgesia o de l’aristocràcia del moment. La seva destinació
havia de ser, per tant, la llar d’un personatge adinerat que desitgés decorar alguna estança
amb una obra de tema costumista i amable com aquesta.
A la banda esquerra de l’obra es troba un conjunt de dues figures en plena conversa, assentats
davant d’una taula. El centre d’atenció és l’acte de la firma que fa el nuvi, i en el centre de la
composició són els nuvis i el seguici de persones darrere seu vestits a la moda del segle XVIII.
Darrere d’aquests es troba un peninent que demana almoina per les ànimes del purgatori. A la
banda dreta de l’obra es troba un torero i una maja, que esperen asseguts a un banc el seu
torn.
La vicaria representa la incorporació de la pintura espanyola als corrents francesos i europeus
de moda durant el II Imperi. La pintura realista que buscava escenes relacionades amb la vida
real, i que tenia a la burgesia com a principal client i protagonista de les obres, ja que li
interessa reflectirhi
els seus actes, cerimònies i festes. Les preferències en l’elecció dels temes
i vestits s’inclinen cap al segle XVIII. La crítica social estarà lluny de les obres de Fortuny,
considerat també membre destacat de la pintura preciosista.
En la vicaria es veu la clara influència de Goya, el qual copià, junt amb altres pintors com el
Greco, Velàzquez i Ribera, quan va visitar el museu del Prado l’any 1866. De Goya va aprendre
la seva sensibilitat pel color, la passió per la llum i la tècnica de la taca aïllada. També va rebre
grans influències dels clàssics renaixentistes i barrocs, sobretot des de la seva estada a Roma.
Posteriorment, molts artistes s’inspiraren en ell, anomenats també Fortunyistes.
Al començament dels anys 70, Marià Fortuny fou un dels pintors més famosos del moment,
tenint un èxit aclaparador sobretot a França. La presentació d’aquesta obra fou l’esdeveniment
de l’any i els crítics i artistes l’ompliren d’elogis.