EL SARCÒFAG DELS ESPOSOS FITXA NUM. 6

FITXA NUM. 6

Títol: Sarcòfag dels esposos de Cerveteri.
Autor: no se’n coneix el nom de l’escultor, per tant, és anònim.
Cronologia: el grup escultòric va ser esculpit a l’any 530 a.C.
Estil: el grup escultòric pertany a l’art etrusc.
Localització: la seva localització original era a la necròpolis de Cerveteri, però actualment es
troba al Museo Nazionale di Villa Giulia, a Roma.
Tècnica: la tècnica amb què va estar esculpit és el modelat.
Forma: és un tipus d’escultura exempta o de volum rodó.
Dimensions: 2’20m de llargada X 1’4m d’alçada.
Tema: el tema principal és escolpir les figures dels difunts en posicions de repòs.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:
El sarcòfag dels esposos a Cerveteri és un grup escultòric que va ser esculpit l’any 530 a.C. a
l’epoca etrusca. Segons la tradició, rodejada de llegendes, la ciutat de Roma va ser fundada
l’any 753 a.C., i entre els anys 616 i 510 a.C. va estar sota la dominació dels reis etruscs. Els
etruscs eren un poble itàlic que ocupaven la actual Florència. El segle VI a.C. es considera el
segle d’esplendor de l’art i de la civilització etrusca. També és a partir d’aquest segle quan l’art
etrusc rep més influència de l’art grec arcaic.
Tanmateix, durant els segles IV i III a.C. es van sotmetre al poder de Roma. Els etruscs foren
una cultura religiosa que donava molta importància als rituals funeraris, enterraven els morts en
tombes decorades amb pintures al fresc de temes alegres de la vida dels difunts.
La cultura etrusca tenia un art refinat amb influències gregues, però amb molta aportació
pròpia. L’art etrusc és emminentment de caràcter religiós, però amb la intenció d’obeir la
voluntat dels déus per no caure en desgràcia i amb importants cultes per als difunts. Van ser
els primers en utilitzar el retrat funerari.

 ANÀLISI FORMAL:
Elements tècnics i formals: el Sarcòfag dels esposos de Cerveteri està esculpit amb
terracota, que és argila modelada i cuita mitjançant la tècnica del modelat, que consisteix en
agafar el material i moldejarlo
fins a quedar la representació del model real. Aquesta figura era
un grup escultòric polícrom, encara que avui dia ja no hi queden restes de policromia. És un
tipus de grup escultòric exempt o de volum rodó en quant a la forma i, tipològicament, és un
grup escultòric en posició sedent.
Elements compositius: el punt de vista que presenta el sarcòfag és unifacial o frontal, amb
una composició oberta, ja que presenta una postura de hieratisme pròpia del període etrusc,
encara que també presenta un cert moviment amb les trenes de la dona. És una postura molt
forçada i rígida marcada per la llei de la frontalitat. Els trets del cos s’han esquematitzat, així
com la representació dels plecs del vestit de la dona. Per tant, les línies compositives són molt
geomètriques, verticals i horitzontals formant un angle de 90º. Ara bé, els gestos de les figures
són força expressius, ja que l’home repenja el braç sobre l’espatlla de la dona, oferintli
alguna cosa que ella agafa de forma espontània. Per tant, l’artista arcaic, busca una sensació més
immediata, espontània i concreta; una sensació de moviment, dinamisme i naturalitat. El volum
que presenta és força massís i també presenta una sensació de voluntat d’eternitat i amor
etern.
Elements plàstics: l’expressió de l’anatomia és bastant esquematitzada i geomètrica, encara
que presenta una certa naturalitat mitjançant la posició de les extremitats superiors i els rínxols
de la dona en forma de trenes. Respecte a l’expressió del rostre, és serena, amb els ulls
ametllats, la representació de la boca semblant a un somriure arcaic, la dels cabells simplificats
disposats endavant ordenadament, amb rínxols geomètrics, llargues trenes que cauen sobre
les espatlles de la dona, unes orelles llargues i les cares més estilitzades. També es mostra
una tendresa en les mans unides dels esposos. En quant a la vestimenta, l’anatomia no es
reflecteix en el vestit de la dona, ja que els plecs s’han esquematitzat. L’home es troba nu i
descalç, mentre que la dona vesteix amb una túnica, sabates punxegudes escolpides amb gran
detall i un barret a la moda etrusca. Destaca també el detall del coixí i el llit (kliné) sobre els
quals es reclinen.
El tipus de textura de l’acabat és poc realista, perquè no mostra la musculatura, i de caire més
rústic, està poc polit i detallat. Aquesta obra era polícroma als seus inicis, tanmateix, actualment
no s’ha conservat cap resta de policromia. Hi ha una certa incidència de la llum sobre l’obra,
però no té un paper important.

 INTERPRETACIÓ:
Aquest grup escultòric representa una parella de difunts reclinats sobre el seu sarcòfag. La
dona es recolza sobre el pit del seu marit en actitud serena i tendra. La funció que presenta és
religiosa i funerària, ja que guarda les cendres dels difunts.
Els etruscs sentien un respecte profund pels seus déus i per la mort. Els difunts eren enterrats
en tombes, construïdes sota terra, de planta circular i a l’exterior en forma de túmul, i estaven
decorades amb temes alegres i festius, amb persones dansant i tocant instruments, per
acompanyar els morts en una nova vida.
Creien que les persones difuntes continuaven vivint en una altra vida, per això intenten mostrar
als difunts en una escena quotidiana i relaxada, una actitud natural i afectuosa plena de
tendresa i amor, copsant l’actitud per sobre el retrat que esdevé poc natural. En aquest cas
adopten la postura de comensals en un banquet, en referència al banquet funerari que es
celebrava durant els rituals funeraris.
L’esposa situada en primer terme, demostra que la dona etrusca no estava marginada de la
vida social com passava a les cultures grega i romana. La dona, en la civilització etrusca podia
participar activament en la vida social i pública assistint a tota classe d’actes, festes, banquets,
jocs, etc.
Altres obres funeràries importants són les pintures de la tomba dels lleopards. L’escultura
funerària influenciarà en el retrat romà.