EROS I PSIQUE FITXA NUM. 18

FITXA NUM. 18

FITXA TÈCNICA:

Títol : Eros i Psique.
Autor : va ser Antonio Cánova.
Cronologia : l’estàtua va ser feta entre els anys 1787 i 1793.
Estil: l’estàtua és de l’època del Neoclassicisme.
Localització: actualment es troba al museu del Louvre, a París.
Tècnica: la tècnica amb la qual va ser feta és la talla.
Forma: és un tipus d’escultura exempta o de volum rodó.
Dimensions : 1’55m x 1’68m.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Eros i Psique és un grup escultòric que va ser tallat entre els anys 1787 i 1793 per l’escultor
Antonio Cánova a l’èpooca del Neoclassicisme. L’estil neoclàssic sorgeix a mitjans del segle
XVIII i perdura fins a mitjans del segle XIX. És l’època de la Il∙lustració i de la raó, que trobarà
amb l’estil neoclàssic el seu moviment artístic més representatiu.
Es desenvolupa durant la Revolució Francesa, que enderroca l’Antic Règim i es consolida en
l’època de Napoleó, que imità els emperadors romans exportant aquest estil a tot el seu imperi.
Hi va haver una gran admiració per Roma i la cultura clàssica.

ANÀLISI FORMAL:

Elements tècnics i formals: Eros i Psique és un grup escultòric que està fet amb marbre blanc
mitjançant la tècnica de la talla, que consisteix en agafar el material d’un sol bloc, regular amb
forma de prisme o cilindre i treure matèria fins que quedi la forma desitjada. Aquesta figura és
monòcroma, i és un tipus d’escultura exempta o de volum rodó.
Elements compositius: el punt de vista que presenta és unifacial o frontal, amb una
composició tancada. Psique està estirada al terra sobre un mantell, i Eros està recolzat sobre
els seus genolls passant el braç esquerra per sota el pit de Psique i acaronantli
la cara amb la
mà dreta, mentre que ella té els braços aixecats abraçant a Eros i rodejantli
el cap i es miren
fixament. Les línies compositives que adopten les postures estan perfectament tractades per a
composar dues diagonals que formen una X, i el centre compositiu es troba en el cercle que
descriuen els braços de Psique. En quant a la proporció, segueix el cànons clàssics. L’estàtua
adquireix un moviment gràcies al moment de representar l’apropament dels dos cossos junts. El
temps que presenta és la captació d’un instant (rythmos), com és el moment en què dos nois
estan enllaçats pels braços a punt de ferse
un petó, encara que també té una voluntat
d’eternitat, com és l’amor etern. El volum d’aquesta obra és lleuger, degut a les postures, les
ales i la delicadesa amb la que estan posats.
Elements plàstics: l’expressió de l’anatomia és idealitzada, amb uns cossos delicats, joves i
nus que es troben entrellaçats. S’estableix un joc de mirades molt tedres entre les dues figures, i
la gestualitat dels cossos i dels membres crea un gran efecte de passió eròtica. Les estàtues
apareixen nues només amb un mantell amb gran realisme fet amb múltiples plecs que cobreix el
sexe de Psique.
El tipus de textura de l’acabat és molt polit, destacant la finura i delicadesa de les ales d’Eros.
Els contorns dels personatges estan fets amb la tècnica del sfumatto. Aquest acabat tan polit fa
contrast amb la rugositat de la roca sobre la qual es recolzen els personatges. Aquesta figura és
monòcroma, ja que els teòrics neoclàssics creien erròniament que les escultures clàssiques no
eres policromades. La llum ve donada per la blancor i finor del marbre polit blanc, i crea contrast
lliscant sobre els cossos i creant un efecte de difuminat suau amb un lleu clarosbcur en els
rínxols d’Eros.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquest grup escultòric és decorativa. L’obra fou encarregada per Lord
Cawdor per tal de decorar el saló de la seva vil∙la. Poc temps després, va ser robada per Murat,
un dels homes de confiança de Napoleó i, en veurela l’emperador quedà tan admirat que decidí tutelar l’artista.
L’autor pretén representar una imatge universal de l’amor, amb el seu doble vessant de
tendresa i passió carnal. Ella és la ment, l’ànima (psique en grec), ell és l’amor físic (cupido,
desig en llatí). Aquest grup revela l’interès excepcional de Cánova per la figura i pels sentiments
humans. També es pot veure la relació entre la vida (Eros) i la mort (Psique) mig desmaiada.
La iconografia d’aquesta obra és de temàtica mitològica, on apareix Psique, una noia d’extraordinària bellesa de la qual es va enamorar Eros, la personificació mitològica de l’amor.
El mite d’aquesta obra explica que Psique, filla del rei d’Àsia, era coneguda per la seva gran
bellesa i pel seu caràcter capritxós i insociable. Eros, Déu de l’amor, en veurela se’n enamorà i per tal de conquistarla ideà un pla: va construir un palau majestuós i li va regalar. La noia enlluernada per l’obsequi, volgué saber a qui debia tal favor i, un dia, va descobrir al jove déu,
que s’ajeia cada nit al seu llit i l’observava. Psique, espantada pel caràcter diví d’Eros, va
abocarli la cera d’una espelma a la cara i Eros, enutjat, va fugir, mentre que Psique va fer un
intent de suïcidi, sense èxit. Llavors la noia va anar a consultar l’oracle de la deessa Venus, que
la va castigar a complir tres ordres: l’última d’aquestes tres consistia en recollir un càntir que
contenia el secret de la bellesa. Però la curiositat de Psique va fer que obrís el càntir i que caiés
en un son profund del qual no en va despertar fins que Eros la va besar.
L’estil del Neoclàssic està caracteritzat per: un predomini de l’ús del blanc com a material mé
pur, la importància del nu com a representació ideal igual a l’antiguitat, es prescindeix de
moviments violents, es redueix a un pla frontal, l’artista s’inspira en la història com a experiència
humana, les figures tenen expressió, sentiments, i s’imposa l’austeritat com a imitació dels
antics.
L’autor, Antonio Cánova, va néixer prop de Venècia, on es va formar amb escultors barrocs, i
més tard es traslladà a Roma i entrà en contacte amb el Neoclassicisme. Cánova recull la
tradició escultòrica de Bernini, i exemplifica perfectament l’esperit neoclàssic com la línia pura,
la claredat compositiva i la utilització de materials nobles com marbre i bronze. Cánova va
realitzar obres mitològiques, monuments funeraris i diversos retrats. També és conegut per fer
retrats del Papa.
Cánova s’inspirà en el gran artista del Barroc Bernini amb la seva obra “Apol∙lo i Dafne” i també
en alguna obra d’Herculà on també apareix aquesta temàtica. Entre els seus deixebles destaca
el català Damià Campeny, que va esculpir “Lucrècia”.