LA CASA DEL POETA TRÀGIC FITXA NUM.5

 

FITXA NUM.5 CASA DEL POETA TRÀGIC 

TÍTOL:

Casa del poeta tràgic. Es tracta d’una vil·la de la ciutat romana de Pompeia.

AUTOR: 

No tenim pas autor de l’obra, més tenint en compte que estem parlant tant d’arquitectura com de pintura i mosaic. L’obra sabem que va ser sepultada en l’erupció del volcà Vesubi el 24 d’agost de l’any 79 d.C. Per tant, en plena época imperial, que ocupà del 27 a.C. fins al 476 d.C.

ARQUITECTURA: 

Ens trobem davant d’una vil·la romana que era una segona residència en un espai (Pompeia) que disposava de tota mena de serveis (botigues, bars, banys..).

La casa respon a una estructura de casa romana típica, amb un eix de simetria que situem a l’entrada de la casa. Al costat de l’entrada hi podem localitzar dos locals o botigues, que comuniquen amb el vestíbul que anomenem FAUCES i que condueix al pati central o ATRIUM, al voltant del qual s’estructura tota la casa. Aquest atrium, que podia ser obert o semiobert té en el seu centre l’IMPLUVIUM, un espai on es recollia l’aigua de la pluja i un PUTEAL o mena de cisterna, d’on treure l’aigua. Zones de treball i un petit PERISTIL o zona de columnes, seguien aquest atrium. Al llarg de l’edfici hi havia diferents CUBICULUM o dormitoris i estances. També una cuina i l’espai destinat a venerar els déus (LARARIUM).

CONTEXT HISTÒRIC, FUNCIÓ I SIGNIFICAT:

La construcció de la casa del poeta tràgic, ens fa anar als anys anteriors al 79d.C. en ple període Imperial. Seria la casa d’una família benestant, ja que es considerada com a segona residencia.  La conservació impecable de l’edifici ve donada per l’explosió del Vesubi a l’any 79. La pluja de gasos, cendres, pedres…cobriren la ciutat amb metres de restes, que van conservar la ciutat fins quer al segle XVIII es començà a excavar. Les figures de persones petrificades que donen pas a motlles ens permeteren a finals del segle XIX entendre més sobre la vida a la ciutat, ciutat que posseïa des de banys a teatres, temples…ja que es tractava d’una població d’uns 20.000 habitants.

            MOSAIC: CAVE CANEM.

Al vestíbul de la vil·la, hi podem trobar –al terra- un mosaic amb la inscripció CAVE CANEM que significa “atenció amb el gos”. A manera de catifa i de rètol d’avís per als possibles intrusos.  Es tracta d’un mosaic al terra, quan normalment en aquests moments els mosaics eren utilitzats en parets com a decoració. Habitualment  els mosaics que trobem al terra són amb motius geomètrics, a manera de les rajoles que nosaltres tenim en l’actualitat.  El mosaic és de dos colors (blanc i negre) i només té una nota de color (vermell) en el collar del gos. Les peces que formen el mosaic són anomenades TESSEL·LES i eren fetes de materials diversos: marbre, pedra, pedra calcària, vidre… per tal d’obtenir els diferents colors.

            PINTURA: SACRIFICI D’IFIGÈNIA. 

Estem davant d’una pintura AL FRESC. Les pintures al fresc són fetes en una paret que està coberta amb una barreja de cal. Es pinta mentre està humida i d’aquesta manera, en assecar-se, queda la pintura integrada en la composició de la paret (semblant als enguixats que coneixem, però treballats amb calç i pols de marbre.

La pintura de la que parlem representa el SACRIFICI D’IFIGÈNIA, filla d’Agamèmnon, que ha de ser sacrificada perquè el seu pare ha ofès la desea Artemis. Finalment el sacrifici es fa d’un cérvol en comptes d’Ifigènia. En la pintura, bastant complexa, hi apareix la desea representada tres vegades, en les seves tres facetes (de deessa dels cultes màgics, de caçadora i de senyora dels animals).

Els colors de l’obra (tenint en compte el moment en què es realitzà, són molt vius i van des del porpra al blau i el vermell.

L’autor de l’obra intentà donar una idea de profunditat, utilitzant elements arquitectònics (columnes) per a separar diferents escenes de l’obra. L’ús de diferents mides a l’hora de fer les figures, volia fer-nos avinent la idea de proximitat o llunyania.

És molt important la idea d’expressar sentiments en l’obra: la idea dels plors o la mà tapant el rostre que plora, ens dóna a entendre  la duresa de la situació que es viu davant la mort d’Ifigènia.