LA PRSISTÈNICA DE LA MEMORIA FITXA NUM.11

FITXA NUM.11

FITXA TÈCNICA:

Títol​: La persistència de la memòria.
Autor​: Salvador Dalí.
Cronologia​: va ser pintat l’any 1931.
Estil​: és d’estil surrealista oníric.
Localització​: es troba situat al MOMA, a Nova York.
Dimensions​: 24cm X 33cm.
Tècnica​: la tècnica amb la qual va estar pintat és la pintura a l’oli.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:
La persistència de la memòria és una obra pictòrica pintada per Salvador Dalí l’any 1931, i que pertany al Surrealisme oníric. El Surrealisme apareix el 1924 amb el primer manifest surrealista elaborat per André Breton, que va ser l’escriptor i ideòleg del grup. Neix al període d’entreguerres, a partir de les teories de Freud: una persona té el món del conscient que el controla, però el món del subconscient existeix sense el control de la persona. Els surrealistes intenten pintar aquest món dels somnis. Per als surrealistes la paraula discorre tant de pressa com les imaginacions i les associacions verbals automàtiques, idea que podia servir per a la creació artística.

ANÀLISI FORMAL:
 Elements tècnics​: està pintat amb pintura a l’oli sobre un suport de tela. En la pintura a l’oli, l’aglutinant dels colors és un oli d’origen vegetal (llinosa o de nou) i que s’adapta bé a qualsevol tipus de suport. L’artista dissol bé els colors amb oli i els aplica amb pinzell sobre la tela. ­
Elements plàstics​: hi predomina la pinzellada, molt precisa i amb un detallisme acurat. En quant al color, és ric i variat. Predominen els tons freds com el blau, el gris i el blanc, que queden contrastats amb la gamma de tons càlids ocres, marrons i grocs. Les tonalitats càlides són colors típics del Mediterrani. Els colors són brillants i lluminosos. La llum és nítida i brillant, i projecta ombres allargades. El focus lumínic no és visible, però ve donat de la part superior dreta. També presenta un clarobscur en primer terme, il∙luminant suaument els objectes i fent que aquests projectin les seves ombres.
 Elements compositius​: la composició presenta un equilibri perfecte entre la zona de les roques i la zona de rellotges tous. La banda esquerra queda compensada per la força de la llum de la dreta. És un paisatge de capvespre: al centre es troba un cap tou sense coll ni boca, amb un gran nas d’on surt una llengua carnosa i llarga. Sobre aquesta figura hi ha un rellotge de butxaca tou. A la part esquerra es troben sobre un moble dos rellotges més: un petit i tancat ple de formigues, i un altre més gran i tou deformat sobre el moble amb una mosca que marca les 7h. Darrere hi ha un arbre amb un altre rellotge tou penjant d’una de les seves branques. Al fons hi ha una cala i un penya­segat. L’aigua reflecteix les roques, i el mar i el cel són del mateix color blau. Les línies compositives presenten diagonals en ascendent, d’esquerra a dreta. La diagonal de la taula porta la mirada del rellotge tou cap a la branca d’olivera, d’aquí a les roques daurades, i de nou cap als rellotges. Presenta una perspectiva que dóna profunditat a l’obra i un moviment dinàmic donat pels rellotges desfent­se. La línia de l’horitzó és alta, ja que hi ha una alta proximitat amb l’espectador, i el temps és la captació d’un instant concret com és l’etern problema del pas del temps.

INTERPRETACIÓ:
La funció que realitza aquesta obra és simbòlica, ja que pretén evocar l’etern problema del pas del temps utilitzant els rellotges, que són els objectes que recorden constantment el temps. Tot és efímer i fugisser, tot es desfà i es descompon amb el pas del temps, com els rellotges en l’obra. Una altra preocupació de Dalí era la immortalitat, la permanència, l’eternitat. El paisatge integra elements que persisteixen en el temps com les roques, el mar i l’arbre. El fet que cada rellotge marqui una hora diferent vol dir que el temps és un concepte relatiu. Per tant, l’obra està plena de símbols i imatges que expressen les seves obsessions. Dalí pinta mosques i formigues, símbols de la putrefacció i la mort, i les pinta constantment degut a un trauma d’infantesa a tot tipus d’insectes. Dalí representa el paisatge que li és més proper: Portlligat. Les roques del fons són les del Cap de Creus, els colors del cel i del mar són els de l’Empordà. Dalí deia que els seus quadres eren “fotografies de somnis pintats a mà”. La relació entre els elements del quadre es troba entre el somni i l’al∙lucinació. Salvador Dalí va néixer a Figueres el maig de 1904. Com explica en la seva biografia, de petit havia de portar flors la tomba que tenia el seu nom, la del seu germà mort. Aquest tenia el nom que li van posar a ell. Aquest fet el va traumatitzar i li creà una gran inestabilitat emocional convertint­se en un noi insegur, acomplexat i ple de pors. Va ingressar el 1921 a l’Escola de Belles Arts de San Francisco, a Madrid, d’on fou expulsat el 1926. Va viure a la Residència d’Estudiants de Madrid. L’any 1929, durant la seva segona estada a París, va conèixer a Picasso, i el 1930 es va adherir al moviment surrealista, del qual fou apartat més endavant per les seves idees materialistes i monetàries. La seva pintura d’aquesta època es basa en el seu mètode “paranoic­crític”, inspirat en bona part en les teories de Freud. Va pintar el quadre una tarda després de dinar, amb mal de cap, quan Gala, la seva dona, havia marxat amb uns amics. La inspiració la trobà en un formatge camembert que havien pres i en els problemes filosòfics del que era “super tou” en el formatge. Després de dues hores, quan Gala va veure l’obra la va definir “com una quadre impossible d’oblidar per a qui l’hagi vist, ni que sigui un instant”. L’obra reflecteix la seva admiració per Vermeer i Meissonier. Dalí acostumava a inspirar­se en mestres del passat i contemporanis. El rostre del centre de la pintura és una aproximació al mateix Dalí dormint, i aquest model ja l’havia fet servir en el “Gran masturbador”.