LA VICARIA FITXA NUM 19

FITXA NUM. 19

FITXA TÈCNICA:

Títol : La vicaria.
Autor : Marià Fortuny.
Cronologia : va ser pintat entre els anys 1867 i 1870.
Estil : aquesta obra és d’estil realista.
Tècnica : la tècnica amb la qual va estar pintat és la pintura a l’oli.
Dimensions : 60cm x 94cm.
Localització : es troba situat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

La vicaria és una obra pictòrica pintada per Marià Fortuny entre els anys 1867 i 1870, i que
pertany al Realisme.
A partir de 1840 i de manera progressiva, el moviment romàntic perd força i cedeix el
terreny al Realisme, que s’imposa en l’art figuratiu. El què pretén el moviment realista és
presentar la realitat tal i com és i sense idealitzarla o embellirla.
La generalització de la cultura a través de la premsa i del gravat adquireix una gran importància entre la població cada vegada més alfabetitzada. S’abandonen els temes orientals i medievals, i adquireix
molta importància la tecnologia. França és el país que destaca en aquest nou estil i que
l’estén per la resta de països d’Europa.
3. ANÀLISI FORMAL:
Elements tècnics i formals : La vicaria està pintada amb pintura a l’oli sobre un suport de
fusta. En la pintura a l’oli, l’aglutinant dels colors és un oli d’origen vegetal (llinosa o de nou) i
que s’adapta bé a qualsevol tipus de suport. L’artista dissol bé els colors amb oli i els aplica
amb pinzell sobre la fusta.
Elements plàstics: hi predomina la pinzellada lliure, el preciocisme. En quant al color, hi ha
una gran riquesa de colors: la gamma de colors freds predomina al fons de l’obra, i la gamma
de colors càlids predomina en la part dreta de l’obra i en primer terme en la vestimenta dels
personatges. La llum està repartida uniformement al llarg del quadre, i és una llum natural. Cal
destacar el grup de convidats, que està més il∙luminat que la resta.
Elements compositius: la composició que presenta és asimètrica respecte els personatges,
que estan molt més concentrats a la part dreta. L’acció principal, que és la signatura del nuvi,
està lleugerament desplaçada cap a la part esquerra. En quant a les dimensions d’aquesta
vicaria, no se saben concretament, ja que a la banda dreta hi ha una paret que fa de límit,
tanmateix, a la banda esquerra no hi ha cap paret i no se sap on s’acaba. Les línies
compositives verticals dels personatges predominen per sobre les línies horitzontals de les
parets de la vicaria, i les línies diagonals del terra i la catifa marquen la profunditat de la sala i
creen la sensació d’un gran espai buit en la part inferior de l’obra. Presenta una perspectiva
lineal amb un punt de fuga que es troba en els papers que està firmant el nuvi, una línea de
l’horitzó baixa, ja que hi ha poca proximitat amb l’espectador i el temps és la captació d’un
instant concret, com és el moment en què el nuvi està firmant. Respecte el moviment, presenta
un gran dinamisme per l’actitud de diàleg i gestualitat dels personatges.

INTERPRETACIÓ:

La funció d’aquesta obra és estètica, ja que va ser pintada per ser destinada per decorar els
petits salons de la gent de l’alta burgesia o de l’aristocràcia del moment. La seva destinació
havia de ser, per tant, la llar d’un personatge adinerat que desitgés decorar alguna estança
amb una obra de tema costumista i amable com aquesta.
A la banda esquerra de l’obra es troba un conjunt de dues figures en plena conversa, assentats
davant d’una taula. El centre d’atenció és l’acte de la firma que fa el nuvi, i en el centre de la
composició són els nuvis i el seguici de persones darrere seu vestits a la moda del segle XVIII.
Darrere d’aquests es troba un peninent que demana almoina per les ànimes del purgatori. A la
banda dreta de l’obra es troba un torero i una maja, que esperen asseguts a un banc el seu
torn.
La vicaria representa la incorporació de la pintura espanyola als corrents francesos i europeus
de moda durant el II Imperi. La pintura realista que buscava escenes relacionades amb la vida
real, i que tenia a la burgesia com a principal client i protagonista de les obres, ja que li
interessa reflectirhi
els seus actes, cerimònies i festes. Les preferències en l’elecció dels temes
i vestits s’inclinen cap al segle XVIII. La crítica social estarà lluny de les obres de Fortuny,
considerat també membre destacat de la pintura preciosista.
En la vicaria es veu la clara influència de Goya, el qual copià, junt amb altres pintors com el
Greco, Velàzquez i Ribera, quan va visitar el museu del Prado l’any 1866. De Goya va aprendre
la seva sensibilitat pel color, la passió per la llum i la tècnica de la taca aïllada. També va rebre
grans influències dels clàssics renaixentistes i barrocs, sobretot des de la seva estada a Roma.
Posteriorment, molts artistes s’inspiraren en ell, anomenats també Fortunyistes.
Al començament dels anys 70, Marià Fortuny fou un dels pintors més famosos del moment,
tenint un èxit aclaparador sobretot a França. La presentació d’aquesta obra fou l’esdeveniment
de l’any i els crítics i artistes l’ompliren d’elogis.

EROS I PSIQUE FITXA NUM. 18

FITXA NUM. 18

FITXA TÈCNICA:

Títol : Eros i Psique.
Autor : va ser Antonio Cánova.
Cronologia : l’estàtua va ser feta entre els anys 1787 i 1793.
Estil: l’estàtua és de l’època del Neoclassicisme.
Localització: actualment es troba al museu del Louvre, a París.
Tècnica: la tècnica amb la qual va ser feta és la talla.
Forma: és un tipus d’escultura exempta o de volum rodó.
Dimensions : 1’55m x 1’68m.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Eros i Psique és un grup escultòric que va ser tallat entre els anys 1787 i 1793 per l’escultor
Antonio Cánova a l’èpooca del Neoclassicisme. L’estil neoclàssic sorgeix a mitjans del segle
XVIII i perdura fins a mitjans del segle XIX. És l’època de la Il∙lustració i de la raó, que trobarà
amb l’estil neoclàssic el seu moviment artístic més representatiu.
Es desenvolupa durant la Revolució Francesa, que enderroca l’Antic Règim i es consolida en
l’època de Napoleó, que imità els emperadors romans exportant aquest estil a tot el seu imperi.
Hi va haver una gran admiració per Roma i la cultura clàssica.

ANÀLISI FORMAL:

Elements tècnics i formals: Eros i Psique és un grup escultòric que està fet amb marbre blanc
mitjançant la tècnica de la talla, que consisteix en agafar el material d’un sol bloc, regular amb
forma de prisme o cilindre i treure matèria fins que quedi la forma desitjada. Aquesta figura és
monòcroma, i és un tipus d’escultura exempta o de volum rodó.
Elements compositius: el punt de vista que presenta és unifacial o frontal, amb una
composició tancada. Psique està estirada al terra sobre un mantell, i Eros està recolzat sobre
els seus genolls passant el braç esquerra per sota el pit de Psique i acaronantli
la cara amb la
mà dreta, mentre que ella té els braços aixecats abraçant a Eros i rodejantli
el cap i es miren
fixament. Les línies compositives que adopten les postures estan perfectament tractades per a
composar dues diagonals que formen una X, i el centre compositiu es troba en el cercle que
descriuen els braços de Psique. En quant a la proporció, segueix el cànons clàssics. L’estàtua
adquireix un moviment gràcies al moment de representar l’apropament dels dos cossos junts. El
temps que presenta és la captació d’un instant (rythmos), com és el moment en què dos nois
estan enllaçats pels braços a punt de ferse
un petó, encara que també té una voluntat
d’eternitat, com és l’amor etern. El volum d’aquesta obra és lleuger, degut a les postures, les
ales i la delicadesa amb la que estan posats.
Elements plàstics: l’expressió de l’anatomia és idealitzada, amb uns cossos delicats, joves i
nus que es troben entrellaçats. S’estableix un joc de mirades molt tedres entre les dues figures, i
la gestualitat dels cossos i dels membres crea un gran efecte de passió eròtica. Les estàtues
apareixen nues només amb un mantell amb gran realisme fet amb múltiples plecs que cobreix el
sexe de Psique.
El tipus de textura de l’acabat és molt polit, destacant la finura i delicadesa de les ales d’Eros.
Els contorns dels personatges estan fets amb la tècnica del sfumatto. Aquest acabat tan polit fa
contrast amb la rugositat de la roca sobre la qual es recolzen els personatges. Aquesta figura és
monòcroma, ja que els teòrics neoclàssics creien erròniament que les escultures clàssiques no
eres policromades. La llum ve donada per la blancor i finor del marbre polit blanc, i crea contrast
lliscant sobre els cossos i creant un efecte de difuminat suau amb un lleu clarosbcur en els
rínxols d’Eros.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquest grup escultòric és decorativa. L’obra fou encarregada per Lord
Cawdor per tal de decorar el saló de la seva vil∙la. Poc temps després, va ser robada per Murat,
un dels homes de confiança de Napoleó i, en veurela l’emperador quedà tan admirat que decidí tutelar l’artista.
L’autor pretén representar una imatge universal de l’amor, amb el seu doble vessant de
tendresa i passió carnal. Ella és la ment, l’ànima (psique en grec), ell és l’amor físic (cupido,
desig en llatí). Aquest grup revela l’interès excepcional de Cánova per la figura i pels sentiments
humans. També es pot veure la relació entre la vida (Eros) i la mort (Psique) mig desmaiada.
La iconografia d’aquesta obra és de temàtica mitològica, on apareix Psique, una noia d’extraordinària bellesa de la qual es va enamorar Eros, la personificació mitològica de l’amor.
El mite d’aquesta obra explica que Psique, filla del rei d’Àsia, era coneguda per la seva gran
bellesa i pel seu caràcter capritxós i insociable. Eros, Déu de l’amor, en veurela se’n enamorà i per tal de conquistarla ideà un pla: va construir un palau majestuós i li va regalar. La noia enlluernada per l’obsequi, volgué saber a qui debia tal favor i, un dia, va descobrir al jove déu,
que s’ajeia cada nit al seu llit i l’observava. Psique, espantada pel caràcter diví d’Eros, va
abocarli la cera d’una espelma a la cara i Eros, enutjat, va fugir, mentre que Psique va fer un
intent de suïcidi, sense èxit. Llavors la noia va anar a consultar l’oracle de la deessa Venus, que
la va castigar a complir tres ordres: l’última d’aquestes tres consistia en recollir un càntir que
contenia el secret de la bellesa. Però la curiositat de Psique va fer que obrís el càntir i que caiés
en un son profund del qual no en va despertar fins que Eros la va besar.
L’estil del Neoclàssic està caracteritzat per: un predomini de l’ús del blanc com a material mé
pur, la importància del nu com a representació ideal igual a l’antiguitat, es prescindeix de
moviments violents, es redueix a un pla frontal, l’artista s’inspira en la història com a experiència
humana, les figures tenen expressió, sentiments, i s’imposa l’austeritat com a imitació dels
antics.
L’autor, Antonio Cánova, va néixer prop de Venècia, on es va formar amb escultors barrocs, i
més tard es traslladà a Roma i entrà en contacte amb el Neoclassicisme. Cánova recull la
tradició escultòrica de Bernini, i exemplifica perfectament l’esperit neoclàssic com la línia pura,
la claredat compositiva i la utilització de materials nobles com marbre i bronze. Cánova va
realitzar obres mitològiques, monuments funeraris i diversos retrats. També és conegut per fer
retrats del Papa.
Cánova s’inspirà en el gran artista del Barroc Bernini amb la seva obra “Apol∙lo i Dafne” i també
en alguna obra d’Herculà on també apareix aquesta temàtica. Entre els seus deixebles destaca
el català Damià Campeny, que va esculpir “Lucrècia”.

EL PENSADOR FITXA NUM.17

                                            

FITXA NUM 17

FITXA TÈCNICA:

Títol : El pensador.
Autor : va ser Auguste Rodin.
Cronologia : l’estàtua va ser feta entre els anys 1880 i 1900.
Estil: l’estàtua és de l’època de l’Impressionisme.
Tècnica: la tècnica amb la qual va ser feta és la fosa.
Forma: és un tipus d’escultura exempta o de volum rodó.
Dimensions : 1’98m x 1’29m x 1’34m.
Localització: es troba al museu de Rodin, a París.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

El pensador és una escultura que va ser tallada entre els anys 1880 i 1900 per l’escultor
Auguste Rodin a l’època de l’Impressionisme.
França durant l’últim terç del segle XIX es trobava en ple desenvolupament de la segona
revolució industrial. Políticament és el període conegut com la III República. Va ser un moment
de gran desenvolupament econòmic i cultural. Socialment, es va produir la consolidació de la
burgesia com a grup dominant amb una gran capacitat econòmica. El món artístic en aquells
moments girava entorn dels Salons, que eren unes grans exposicions organitzades a les
acadèmies. Va ser un moment de grans canvis culturals i científics que influïren sobre els
artistes donant lloc a l’aparició de nous corrents artístics.
París, a finals del segle XIX, és una ciutat que bull d’activitat i en la que els artistes i
intel∙lectuals es reuneixen als cafès on discuteixen d’art, de política, de poesia i dels avenços
científics.

ANÀLISI FORMAL:

Elements tècnics i formals : el pensador és una escultura que està feta amb bronze
mitjançant la tècnica de la fosa, que consisteix en fer una estàtua de fang, recobrirla
amb cera i tornarla a cobrir amb un material que no es desfà amb la calor. Es posa al foc, i la cera es
desfà, deixant un lloc buit entre la capa de fang i el material refractari. Llavors s’aboca el bronze
fos a sobre del buit on hi havia la cera abans i es deixa refredar. Es desmotlla l’estàtua, es
tanquen els canals i es poleix. Aquesta figura és una estàtua monòcroma, i és un tipus
d’escultura exempta o de volum rodó sedent.
Elements compositius: el punt de vista que presenta és frontal o unifacial, amb una
composició tancada i centrípeta. L’home està nu en posició sedent, amb là dreta subjectantse
el cap i amb la mà esquerra damunt dels genolls. Les línies compositives són diagonals,
formant un zigzag.
Hi ha una relació entre tots els trets anatòmics com el cap, els braços i les
cames, ja que poden formar una figura geomètrica regular. El moviment és bastant estàtic,
encara que pel fet d’involucrar tot el seu cos en l’acció de pensar, li aporta un cert dinamisme a
l’estàtua. El temps que vol transmetre és el de voluntat d’eternitat, ja que simbolitza el
pensament. Respecte el volum que presenta, és força massís.
Elements plàstics: l’expressió de l’anatomia és realista i geomètrica; els peus i les mans són
exagerats i els músculs en tensió transmeten la tensió física que fa percebre l’actitud de pensar.
Presenta una gran expressivitat en el tractament del cos, encara que l’acabat és poc polit i
desigual en les parts del cos. Els dits de les mans estan més treballats, per donarli
més vitalitat. Com a conseqüència d’aquest acabat desigual l’estàtua provoca fortes ombres.
Aquesta figura és monòcroma, ja que els teòrics neoclàssics creien erròniament que les
escultures clàssiques no eren policromades.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquesta estàtua és decorativa. En un principi, el pensador havia de ser la
representació de Dante reflexionant sobre la porta de l’infern, una escultura que formava part
d’un conjunt escultòric encarregat pel govern francès pel futur museu de les arts decoratives i
que no es va realitzar. Aquest projecte estava inspirat en la porta del Paradís de Ghiberti, i la no
realització d’aquest va fer que l’escultura es convertís en una entitat pròpia i que representés un
home en l’acte de pensar, l’acte més transcendent de la història humana que li permet elevarse
per sobre de la seva condició animal.
El pensador és un símbol, una icona universal de l’ésser humà com a ésser racional, capaç de
pensar i que pren consciència de la seva existència. El pensador ha quedat per sempre com eñ
símbol filosòfic per excel∙lència de l’home interrogantse i cercant respostes sobre la seva existència i el seu destí.
Rodin fou un dels escultors més influents de la seva època. Els seus inicis artístics van ser
difícils, ja que va ser rebutjat per entrar a l’escola de Belles Arts de París. L’any 1875 va viatjar
a Itàlia on va quedar molt impressionat per l’obra de Miquel Àngel. Al tornar a París, va obtenir
un fort reconeixement gràcies a la seva participació en els Salons.
Rodin està considerat el gran renovador de l’escultura contemporània. Tant el seu tractament
particular de la matèria com el gust per les formes arrodonides, van tenir un gran eco en
l’escultura modernista i el simbolisme fins a l’arribada de les avantguardes.
L’obra de Rodin no es pot entendre sense la influència que hi van exercir les escultures de
Miquel Àngel. Aquesta influència es revela en la intensitat del tractament anatòmic de la
musculatura, així com també en els volums sobredimensionats que mostren certes parts del
cos, i pel seu nonfinito.
En algunes de les seves escultures i pintures va trobar la principal font
d’inspiració per la realització del pensador, com ara l’escultura de Lorenzo de Medici o la figura
de Jeremias que pintà sobre el sostre de la Capella Sixtina.

COMPOSICIÓ IV FITXA NUM. 16

FITXA NUM 16

FITXA TÈCNICA:

Títol : Composició IV.
Autor : Wassily Kandisnky.
Cronologia : va ser pintat l’any 1911.
Estil : aquesta avantguarda és d’estil abstracte.
Localització : es troba situat al museu de Düsseldorf, a Alemanya.
Dimensions : 1’59m X 2’5m.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Composició IV és una obra pictòrica pintada per Wassily Kandinsky l’any 1911, i que pertany al
moviment d’avantguarda abstracte.
A començaments del segle XX, els nous descobriments científics i tècnics, la difusió de noves
ideologies, els problemes socials derivats de la industrialització i la situació política a Europa
marcada per la tensió entre les grans potències provoquen canvis en les idees i els estils de
vida, que faran que el segle XX sigui molt diferent de les èpoques anteriors.
Els artistes del segle XX es mostraran receptius amb molts d’aquests problemes, i reflectiran en
les seves creacions els trets culturals, morals i polítics que configuren el pensament d’aquest
segle. És un moment en què l’art es troba davant d’un desafiament: inventar noves formes amb
les quals poder expressar aquest món de conflictes i canvis.
A més, és un moment en què els artistes ja no intenten solament reflectir la realitat, sinó que
també intentaran expressar de forma plàstica les seves pròpies vivències interiors i la seva visió
subjectiva de la realitat. És es tot aquest context on surten les anomenades Avantguardes del
segle XX.

ANÀLISI FORMAL:

Elements tècnics i formals: Composició IV està pintada amb pintura a l’oli sobre un suport de
tela. En la pintura a l’oli, l’aglutinant dels colors és un oli d’origen vegetal (llinosa o de nou) i que
s’adapta bé a qualsevol tipus de suport. L’artista dissol bé els colors amb oli i els aplica amb
pinzell sobre la tela.
Elements plàstics: hi predominen les línies i una pinzellada molt diluïda, amb un traç precís
que delimita les formes esquemàtiques. En quant al color, els colors són brillants i plans a base
de grans taques de colors purs, càlids i freds distribuïts uniformement per tot el quadre.
Destaca el color negre, que serveix per delimitar les taques de colors i per crear diferents
objectes en el quadre. No hi ha presència de llum, ve donada pels colors, ja que en les zones
brillants s’utilitzen els colors càlids, i les zones amb ombra s’utilitzen els colors freds. Hi ha una
absència de clarobscur.
Elements compositius: la composició que presenta és tancada, amb un eix central de
simetria com són les llances que divideixen l’escena en dues parts de dalt a baix. Predominen
les formes geomètriques triangulars, trapezoïdals. Els defensors del castell estan fets amb
línies rectes i els invasors amb línies corbes. A més de les rectes i corbes hi ha moltes línies
rectes inclinades que aporten dinamisme. A la part esquerra hi ha més dinamisme, i a la part
dreta hi ha més serenitat. L’obra té una gran expressivitat, i dóna una sensació de moviment
gràcies a totes aquestes línies compositives i al contrast dels colors càlids amb els freds. La
pintura és plana i molt superficial, sense línia de l’horitzó i sense perspectiva.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquesta obra és estètica i decorativa, però també simbòlica, ja que la
seva intenció era obrir nous camins per trobar nous llenguatges pictòrics. La societat industrial
necessitava nous tipus de decoració i formes de disseny que no imitessin la realitat.
Aquesta pintura abstracta correspon a la seva primera etapa en la qual encara hi ha elements
reconeixibles de la realitat. L’escena s’inspira en un conte de fades. A la part central apareix
una muntanya blava coronada per un castell. A la part esquerra lluiten uns cavallers amb les
seves montures, damunt de l’arc de Sant Martí. A la part dreta, en un primer terme, hi ha uns
guardians que munten guàrdia, subjectant unes llances molt llargues.
Wassily Kandinsky va ser un pintor rus que va viure a Múnich, Alemanya, i és considerat el pare
de l’art abstracte. L’objectiu de l’art abstracte era fer que la pintura deixés de reflectir la realitat i
buscar un llenguatge pictòric que transmetés emocions i sentiments. El color i les línies havien
de convertirse en tons, ritmes i crear acords cromàtics. Les pintures de Kandinsky són una
veritable simfonia de colors i formes que transmeten una bellesa emocionant.
L’abstracció va rebre moltes crítiques en el seu moment, perquè no ho consideraven un art que
representés la realitat. Actualment és acceptat i assumit conscientment.
Va rebre influències dels postimpresssionistes com Van Gogh i Gauguin, i dels fauvistes com
Matisse. Va influir sobre l’expressionisme i tot l’art abstracte posterior. També va participar en el
moviment expressinista alemany anomenat “El genet blau” amb Franz Marc i va ser el professor
de l’escola de disseny racionalista la Bauhaus.