NUMERO I FITXA NUM 21

FITXA NUM 21 

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Número I.
Autor​: Jackson Pollock.
Cronologia​: va ser pintat l’any 1948.
Estil​: és d’estil expressionista­abstracte.
Localització​: es troba situat al museu d’art contemporani, a Los Àngeles.
Tècnica​: la tècnica amb la qual va estar pintat és la pintura a l’oli, esmalt i pintura d’alumini.
Dimensions​: 1’60m X 2’59m.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Número I és una obra pictòrica pintada per Jackson Pollock l’any 1948, i que pertany a
l’Expressionisme ­abstracció.
Durant la Segona Guerra Mundial la cosmopolita Nova York desplaça a París com a centre
cultural i artístic. Les tendències més innovadores sorgiren allà, i els seus museus s’anaren
convertint en els primers del món. És en aquest moment que neix una forma d’expressió
genuïnament americana.
En guanyar la II Guerra Mundial el govern americà utilitzà l’Expressionisme abstracte com
un exemple de la llibertat americana davant el rígid discurs artístic dels soviètics, que
propugnava un art molt realista (fins i tot la CIA va fer un informe on aconsellava això, el
1947). Era l’època de la Guerra Freda. Destacaren Pollock i De Kooning. Cap a finals dels
anys 50 aquest corrent s’anà debilitat per la mort de Pollock i l’aparició del Pop Art.

ANÀLISI FORMAL:

­Elements tècnics​: està pintat amb la tècnica del dripping o degoteig, que consisteix en
pintar a partir d'esquitxos i regalims, llençar pintura sobre la tela estesa a terra, mitjançant
pots foradats, bastons xops de pintura, etc.

Elements plàstics​: predomina la trama de línies sense cap ordre; aquestes línies són
enèrgiques i amb un traç i gest violent. En quant al color, són negres i blancs, amb tocs
grisos i ataronjats. Les textures són diferents. La llum ve donada per la mateixa intensitat
dels colors.

­Elements compositius​: hi ha una profunditat misteriosa donada per la superposició de
línies i de capes de pintura. No presenta cap centre d’atenció, sinó que desgrega la unitat
de la imatge; vol treure sensacions, creant el seu propi llenguatge: la pintura com a vehicle
d’expressió dels sentiments. No es pot trobar cap element figuratiu ni res a desxifrar.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquesta obra és decorativa, ja que l’artista l’únic que volia plasmar era
el seu estat d’ànim del moment.
Com Pollock no podia predir l’aspecte final del quadre, sempre el titulava al final. Preferia
donar­los un número, o la data de creació per no limitar l’espectador. Les seves obres no
tenen un únic punt de vista, sinó que poden observar­se per qualsevol cantó. Així
l’observador pot crear una interpretació del quadre en el seu interior i adaptar­la al seu estat
d’ànim.

Pollock va viure angoixat pel món que l’envoltava. La seva desesperació vital l’abocà a
l'alcoholisme i a l’autodestrucció. Tenia èpoques de desesperança i improductivitat, i
èpoques d’eufòria i molt productives.
Ell fou el primer pintor “all over”, que regalimava la pintura sobre el quadre i abandonà la
convenció que deia que hi havia d’haver un motiu central. Ell es movia, com en una dansa
ritual, pel voltant i pel mig del quadre estès al terra, per això la seva era una “pintura d’acció”
en la qual s’hi involucrava l’artista complert, en cos i ànima.
Els drippings de Pollock són el resultat d’una gran suma d’influències que tenen com a base
les experiències i les teories abstractes de Kandinsky. També l’ús de teles molt grans deriva
dels muralistes mexicans. Miquel Àngel, El Greco i Rubens també van influir en Pollock.
El seu peculiar estil creatiu ha estat considerat un precedent dels Happenings i del Body Art.

ELS MAGATZEMS CARSON FITXA NUM.20

FITXA NUM.20

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Magatzems Carson, Pirie&Scott.

Autor​: Louis Sullivan

Cronologia​: van ser construïts entre els anys 1899 i 1901.

Estil​: pertany a l’escola de Chigaco.

Localització​: es troben situats a Chigago, als EUA.

Materials​: formigó, ferro i vidre.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Els magatzems Carson són una obra arquitectònica dissenyats per Louis Sullivan que van
ser edificats entre els anys 1899 i 1901, i que pertanyen a l’estil de l’escola de Chicago.
Chicago era al principi un poble agrícola i ramader a la vora del llac Michigan. El 1871 fou
destruït per un incendi i es va haver de reconstruir per complet. Molts arquitectes
participaren en la seva reconstrucció, la qual, degut a la manca de sòl i als seus elevats
preus, va originar la construcció dels primers gratacels.

ANÀLISI FORMAL:

­Alçat: elements estructurals​: els magatzems Carson estan construïts amb nous materials
com formigó, ferro i vidre seguint un sistema constructiu arquitravat. És una estructura de ferro
amb formigó armat, i això fa que hi hagi una estructura interna formada pel ferro que permet fer
els edificis molt més alts, obrint­hi grans finestres sense haver de dependre dels murs de
càrrega. Els elements de suport són els pilars i columnes interns, ja que els murs deixen de fer
aquesta funció per passar a fer una funció de tancament. Els elements suportats són els
sostres de cada pis.
Planta: espai interior​: l’interior dels magatzems Carson està caracteritzat per una planta
rectangular, encara que una de les cantonades que comunica amb el carrer està rematada de
manera circular. La planta és lliure o diàfana, només les columnes i els pilars trenquen la
continuïtat de l’espai, i la llum és un element predominant en tot l’interior.
Façana: espai exterior​: en els magatzems la distribució de la façana es presenten dues parts
ben diferenciades: la base de l’edifici formada per l’entresòl i la primera planta, i la resta de
plantes superiors. La base de l’edifici està tancada amb amplis aparadors de vidre situats a ran
de la façana, amb dues bandes de rica ornamentació de ferro fos. La resta de plantes
segueixen una construcció cel∙lular, amb finestres horitzontals. Aquestes són més més petites a
mesura que augmenten els pisos, i estan separades per una estructura geomètrica de formigó.
La part superior es tanca amb una coberta plana.
Sullivan resol el trencant de la cantonada aixecant un pavelló circular que segueix l’estructura
de la base de l’edifici, amb una decoració més exagerada molt geomètrica i vegetal en els
capitells. L’ornamentació de ferro fos és naturalista, feta de fulles d’acant lobulades i espinoses
i bandes espirals. Als vitralls que segueixen la línia dels aparadors s’hi poden veure els noms
dels magatzems.
La seva verticalitat es veu equilibrada amb la horitzontalitat de les finestres, cosa que li permet
una major adaptació visual a l’entorn.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitzen els magatzems Carson és comercial, ja que fins a 2007 van servir com a
grans magatzems de la firma Carson, Pirie&Scott, especialitzats en la venda de roba, calçat,
mobles per a la llar i joies i productes de bellesa. Es considera una de les construccions més
importants de Louis Sullivan i també un dels edificis més significatius de l’escola de Chigaco.
La seva construcció està relacionada amb la reconstrucció de la ciutat després de l’incendi de
1871, el qual significà un canvi de costums i la centralització de les activitats econòmiques i
administratives a la City, lloc que concentrava els negocis al centre de la ciutat. Per tant, el fet
que els magatzems Carson es trobin en una cantonada augmenta la seva importància i
accessibilitat.

Louis Sullivan és considerat el pare dels gratacels moderns i l’arquitecte més important de
l’escola de Chicago. En les seves construccions va mantenir elements decoratius del
Modernisme, tot i que per a ell era més important la funció de l’edifici (La forma segueix la
funció). Els magatzems Carson van ser la gran última obra de Sullivan.
L’antecedent és el Modernisme, ja que manté les formes ornamentals d’aquest estil que
Sullivan descobrí en la seva visita a París. Posteriorment, Sullivan influenciarà al Funcionalisme
mitjançant la utilització de nous materials com el formigó, el ferro i el vidre, i la construcció dels
primers gratacels.

LA VICARIA FITXA NUM 19

FITXA NUM. 19

FITXA TÈCNICA:

Títol : La vicaria.
Autor : Marià Fortuny.
Cronologia : va ser pintat entre els anys 1867 i 1870.
Estil : aquesta obra és d’estil realista.
Tècnica : la tècnica amb la qual va estar pintat és la pintura a l’oli.
Dimensions : 60cm x 94cm.
Localització : es troba situat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

La vicaria és una obra pictòrica pintada per Marià Fortuny entre els anys 1867 i 1870, i que
pertany al Realisme.
A partir de 1840 i de manera progressiva, el moviment romàntic perd força i cedeix el
terreny al Realisme, que s’imposa en l’art figuratiu. El què pretén el moviment realista és
presentar la realitat tal i com és i sense idealitzarla o embellirla.
La generalització de la cultura a través de la premsa i del gravat adquireix una gran importància entre la població cada vegada més alfabetitzada. S’abandonen els temes orientals i medievals, i adquireix
molta importància la tecnologia. França és el país que destaca en aquest nou estil i que
l’estén per la resta de països d’Europa.
3. ANÀLISI FORMAL:
Elements tècnics i formals : La vicaria està pintada amb pintura a l’oli sobre un suport de
fusta. En la pintura a l’oli, l’aglutinant dels colors és un oli d’origen vegetal (llinosa o de nou) i
que s’adapta bé a qualsevol tipus de suport. L’artista dissol bé els colors amb oli i els aplica
amb pinzell sobre la fusta.
Elements plàstics: hi predomina la pinzellada lliure, el preciocisme. En quant al color, hi ha
una gran riquesa de colors: la gamma de colors freds predomina al fons de l’obra, i la gamma
de colors càlids predomina en la part dreta de l’obra i en primer terme en la vestimenta dels
personatges. La llum està repartida uniformement al llarg del quadre, i és una llum natural. Cal
destacar el grup de convidats, que està més il∙luminat que la resta.
Elements compositius: la composició que presenta és asimètrica respecte els personatges,
que estan molt més concentrats a la part dreta. L’acció principal, que és la signatura del nuvi,
està lleugerament desplaçada cap a la part esquerra. En quant a les dimensions d’aquesta
vicaria, no se saben concretament, ja que a la banda dreta hi ha una paret que fa de límit,
tanmateix, a la banda esquerra no hi ha cap paret i no se sap on s’acaba. Les línies
compositives verticals dels personatges predominen per sobre les línies horitzontals de les
parets de la vicaria, i les línies diagonals del terra i la catifa marquen la profunditat de la sala i
creen la sensació d’un gran espai buit en la part inferior de l’obra. Presenta una perspectiva
lineal amb un punt de fuga que es troba en els papers que està firmant el nuvi, una línea de
l’horitzó baixa, ja que hi ha poca proximitat amb l’espectador i el temps és la captació d’un
instant concret, com és el moment en què el nuvi està firmant. Respecte el moviment, presenta
un gran dinamisme per l’actitud de diàleg i gestualitat dels personatges.

INTERPRETACIÓ:

La funció d’aquesta obra és estètica, ja que va ser pintada per ser destinada per decorar els
petits salons de la gent de l’alta burgesia o de l’aristocràcia del moment. La seva destinació
havia de ser, per tant, la llar d’un personatge adinerat que desitgés decorar alguna estança
amb una obra de tema costumista i amable com aquesta.
A la banda esquerra de l’obra es troba un conjunt de dues figures en plena conversa, assentats
davant d’una taula. El centre d’atenció és l’acte de la firma que fa el nuvi, i en el centre de la
composició són els nuvis i el seguici de persones darrere seu vestits a la moda del segle XVIII.
Darrere d’aquests es troba un peninent que demana almoina per les ànimes del purgatori. A la
banda dreta de l’obra es troba un torero i una maja, que esperen asseguts a un banc el seu
torn.
La vicaria representa la incorporació de la pintura espanyola als corrents francesos i europeus
de moda durant el II Imperi. La pintura realista que buscava escenes relacionades amb la vida
real, i que tenia a la burgesia com a principal client i protagonista de les obres, ja que li
interessa reflectirhi
els seus actes, cerimònies i festes. Les preferències en l’elecció dels temes
i vestits s’inclinen cap al segle XVIII. La crítica social estarà lluny de les obres de Fortuny,
considerat també membre destacat de la pintura preciosista.
En la vicaria es veu la clara influència de Goya, el qual copià, junt amb altres pintors com el
Greco, Velàzquez i Ribera, quan va visitar el museu del Prado l’any 1866. De Goya va aprendre
la seva sensibilitat pel color, la passió per la llum i la tècnica de la taca aïllada. També va rebre
grans influències dels clàssics renaixentistes i barrocs, sobretot des de la seva estada a Roma.
Posteriorment, molts artistes s’inspiraren en ell, anomenats també Fortunyistes.
Al començament dels anys 70, Marià Fortuny fou un dels pintors més famosos del moment,
tenint un èxit aclaparador sobretot a França. La presentació d’aquesta obra fou l’esdeveniment
de l’any i els crítics i artistes l’ompliren d’elogis.

EROS I PSIQUE FITXA NUM. 18

FITXA NUM. 18

FITXA TÈCNICA:

Títol : Eros i Psique.
Autor : va ser Antonio Cánova.
Cronologia : l’estàtua va ser feta entre els anys 1787 i 1793.
Estil: l’estàtua és de l’època del Neoclassicisme.
Localització: actualment es troba al museu del Louvre, a París.
Tècnica: la tècnica amb la qual va ser feta és la talla.
Forma: és un tipus d’escultura exempta o de volum rodó.
Dimensions : 1’55m x 1’68m.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Eros i Psique és un grup escultòric que va ser tallat entre els anys 1787 i 1793 per l’escultor
Antonio Cánova a l’èpooca del Neoclassicisme. L’estil neoclàssic sorgeix a mitjans del segle
XVIII i perdura fins a mitjans del segle XIX. És l’època de la Il∙lustració i de la raó, que trobarà
amb l’estil neoclàssic el seu moviment artístic més representatiu.
Es desenvolupa durant la Revolució Francesa, que enderroca l’Antic Règim i es consolida en
l’època de Napoleó, que imità els emperadors romans exportant aquest estil a tot el seu imperi.
Hi va haver una gran admiració per Roma i la cultura clàssica.

ANÀLISI FORMAL:

Elements tècnics i formals: Eros i Psique és un grup escultòric que està fet amb marbre blanc
mitjançant la tècnica de la talla, que consisteix en agafar el material d’un sol bloc, regular amb
forma de prisme o cilindre i treure matèria fins que quedi la forma desitjada. Aquesta figura és
monòcroma, i és un tipus d’escultura exempta o de volum rodó.
Elements compositius: el punt de vista que presenta és unifacial o frontal, amb una
composició tancada. Psique està estirada al terra sobre un mantell, i Eros està recolzat sobre
els seus genolls passant el braç esquerra per sota el pit de Psique i acaronantli
la cara amb la
mà dreta, mentre que ella té els braços aixecats abraçant a Eros i rodejantli
el cap i es miren
fixament. Les línies compositives que adopten les postures estan perfectament tractades per a
composar dues diagonals que formen una X, i el centre compositiu es troba en el cercle que
descriuen els braços de Psique. En quant a la proporció, segueix el cànons clàssics. L’estàtua
adquireix un moviment gràcies al moment de representar l’apropament dels dos cossos junts. El
temps que presenta és la captació d’un instant (rythmos), com és el moment en què dos nois
estan enllaçats pels braços a punt de ferse
un petó, encara que també té una voluntat
d’eternitat, com és l’amor etern. El volum d’aquesta obra és lleuger, degut a les postures, les
ales i la delicadesa amb la que estan posats.
Elements plàstics: l’expressió de l’anatomia és idealitzada, amb uns cossos delicats, joves i
nus que es troben entrellaçats. S’estableix un joc de mirades molt tedres entre les dues figures, i
la gestualitat dels cossos i dels membres crea un gran efecte de passió eròtica. Les estàtues
apareixen nues només amb un mantell amb gran realisme fet amb múltiples plecs que cobreix el
sexe de Psique.
El tipus de textura de l’acabat és molt polit, destacant la finura i delicadesa de les ales d’Eros.
Els contorns dels personatges estan fets amb la tècnica del sfumatto. Aquest acabat tan polit fa
contrast amb la rugositat de la roca sobre la qual es recolzen els personatges. Aquesta figura és
monòcroma, ja que els teòrics neoclàssics creien erròniament que les escultures clàssiques no
eres policromades. La llum ve donada per la blancor i finor del marbre polit blanc, i crea contrast
lliscant sobre els cossos i creant un efecte de difuminat suau amb un lleu clarosbcur en els
rínxols d’Eros.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquest grup escultòric és decorativa. L’obra fou encarregada per Lord
Cawdor per tal de decorar el saló de la seva vil∙la. Poc temps després, va ser robada per Murat,
un dels homes de confiança de Napoleó i, en veurela l’emperador quedà tan admirat que decidí tutelar l’artista.
L’autor pretén representar una imatge universal de l’amor, amb el seu doble vessant de
tendresa i passió carnal. Ella és la ment, l’ànima (psique en grec), ell és l’amor físic (cupido,
desig en llatí). Aquest grup revela l’interès excepcional de Cánova per la figura i pels sentiments
humans. També es pot veure la relació entre la vida (Eros) i la mort (Psique) mig desmaiada.
La iconografia d’aquesta obra és de temàtica mitològica, on apareix Psique, una noia d’extraordinària bellesa de la qual es va enamorar Eros, la personificació mitològica de l’amor.
El mite d’aquesta obra explica que Psique, filla del rei d’Àsia, era coneguda per la seva gran
bellesa i pel seu caràcter capritxós i insociable. Eros, Déu de l’amor, en veurela se’n enamorà i per tal de conquistarla ideà un pla: va construir un palau majestuós i li va regalar. La noia enlluernada per l’obsequi, volgué saber a qui debia tal favor i, un dia, va descobrir al jove déu,
que s’ajeia cada nit al seu llit i l’observava. Psique, espantada pel caràcter diví d’Eros, va
abocarli la cera d’una espelma a la cara i Eros, enutjat, va fugir, mentre que Psique va fer un
intent de suïcidi, sense èxit. Llavors la noia va anar a consultar l’oracle de la deessa Venus, que
la va castigar a complir tres ordres: l’última d’aquestes tres consistia en recollir un càntir que
contenia el secret de la bellesa. Però la curiositat de Psique va fer que obrís el càntir i que caiés
en un son profund del qual no en va despertar fins que Eros la va besar.
L’estil del Neoclàssic està caracteritzat per: un predomini de l’ús del blanc com a material mé
pur, la importància del nu com a representació ideal igual a l’antiguitat, es prescindeix de
moviments violents, es redueix a un pla frontal, l’artista s’inspira en la història com a experiència
humana, les figures tenen expressió, sentiments, i s’imposa l’austeritat com a imitació dels
antics.
L’autor, Antonio Cánova, va néixer prop de Venècia, on es va formar amb escultors barrocs, i
més tard es traslladà a Roma i entrà en contacte amb el Neoclassicisme. Cánova recull la
tradició escultòrica de Bernini, i exemplifica perfectament l’esperit neoclàssic com la línia pura,
la claredat compositiva i la utilització de materials nobles com marbre i bronze. Cánova va
realitzar obres mitològiques, monuments funeraris i diversos retrats. També és conegut per fer
retrats del Papa.
Cánova s’inspirà en el gran artista del Barroc Bernini amb la seva obra “Apol∙lo i Dafne” i també
en alguna obra d’Herculà on també apareix aquesta temàtica. Entre els seus deixebles destaca
el català Damià Campeny, que va esculpir “Lucrècia”.

EL PENSADOR FITXA NUM.17

                                            

FITXA NUM 17

FITXA TÈCNICA:

Títol : El pensador.
Autor : va ser Auguste Rodin.
Cronologia : l’estàtua va ser feta entre els anys 1880 i 1900.
Estil: l’estàtua és de l’època de l’Impressionisme.
Tècnica: la tècnica amb la qual va ser feta és la fosa.
Forma: és un tipus d’escultura exempta o de volum rodó.
Dimensions : 1’98m x 1’29m x 1’34m.
Localització: es troba al museu de Rodin, a París.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

El pensador és una escultura que va ser tallada entre els anys 1880 i 1900 per l’escultor
Auguste Rodin a l’època de l’Impressionisme.
França durant l’últim terç del segle XIX es trobava en ple desenvolupament de la segona
revolució industrial. Políticament és el període conegut com la III República. Va ser un moment
de gran desenvolupament econòmic i cultural. Socialment, es va produir la consolidació de la
burgesia com a grup dominant amb una gran capacitat econòmica. El món artístic en aquells
moments girava entorn dels Salons, que eren unes grans exposicions organitzades a les
acadèmies. Va ser un moment de grans canvis culturals i científics que influïren sobre els
artistes donant lloc a l’aparició de nous corrents artístics.
París, a finals del segle XIX, és una ciutat que bull d’activitat i en la que els artistes i
intel∙lectuals es reuneixen als cafès on discuteixen d’art, de política, de poesia i dels avenços
científics.

ANÀLISI FORMAL:

Elements tècnics i formals : el pensador és una escultura que està feta amb bronze
mitjançant la tècnica de la fosa, que consisteix en fer una estàtua de fang, recobrirla
amb cera i tornarla a cobrir amb un material que no es desfà amb la calor. Es posa al foc, i la cera es
desfà, deixant un lloc buit entre la capa de fang i el material refractari. Llavors s’aboca el bronze
fos a sobre del buit on hi havia la cera abans i es deixa refredar. Es desmotlla l’estàtua, es
tanquen els canals i es poleix. Aquesta figura és una estàtua monòcroma, i és un tipus
d’escultura exempta o de volum rodó sedent.
Elements compositius: el punt de vista que presenta és frontal o unifacial, amb una
composició tancada i centrípeta. L’home està nu en posició sedent, amb là dreta subjectantse
el cap i amb la mà esquerra damunt dels genolls. Les línies compositives són diagonals,
formant un zigzag.
Hi ha una relació entre tots els trets anatòmics com el cap, els braços i les
cames, ja que poden formar una figura geomètrica regular. El moviment és bastant estàtic,
encara que pel fet d’involucrar tot el seu cos en l’acció de pensar, li aporta un cert dinamisme a
l’estàtua. El temps que vol transmetre és el de voluntat d’eternitat, ja que simbolitza el
pensament. Respecte el volum que presenta, és força massís.
Elements plàstics: l’expressió de l’anatomia és realista i geomètrica; els peus i les mans són
exagerats i els músculs en tensió transmeten la tensió física que fa percebre l’actitud de pensar.
Presenta una gran expressivitat en el tractament del cos, encara que l’acabat és poc polit i
desigual en les parts del cos. Els dits de les mans estan més treballats, per donarli
més vitalitat. Com a conseqüència d’aquest acabat desigual l’estàtua provoca fortes ombres.
Aquesta figura és monòcroma, ja que els teòrics neoclàssics creien erròniament que les
escultures clàssiques no eren policromades.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquesta estàtua és decorativa. En un principi, el pensador havia de ser la
representació de Dante reflexionant sobre la porta de l’infern, una escultura que formava part
d’un conjunt escultòric encarregat pel govern francès pel futur museu de les arts decoratives i
que no es va realitzar. Aquest projecte estava inspirat en la porta del Paradís de Ghiberti, i la no
realització d’aquest va fer que l’escultura es convertís en una entitat pròpia i que representés un
home en l’acte de pensar, l’acte més transcendent de la història humana que li permet elevarse
per sobre de la seva condició animal.
El pensador és un símbol, una icona universal de l’ésser humà com a ésser racional, capaç de
pensar i que pren consciència de la seva existència. El pensador ha quedat per sempre com eñ
símbol filosòfic per excel∙lència de l’home interrogantse i cercant respostes sobre la seva existència i el seu destí.
Rodin fou un dels escultors més influents de la seva època. Els seus inicis artístics van ser
difícils, ja que va ser rebutjat per entrar a l’escola de Belles Arts de París. L’any 1875 va viatjar
a Itàlia on va quedar molt impressionat per l’obra de Miquel Àngel. Al tornar a París, va obtenir
un fort reconeixement gràcies a la seva participació en els Salons.
Rodin està considerat el gran renovador de l’escultura contemporània. Tant el seu tractament
particular de la matèria com el gust per les formes arrodonides, van tenir un gran eco en
l’escultura modernista i el simbolisme fins a l’arribada de les avantguardes.
L’obra de Rodin no es pot entendre sense la influència que hi van exercir les escultures de
Miquel Àngel. Aquesta influència es revela en la intensitat del tractament anatòmic de la
musculatura, així com també en els volums sobredimensionats que mostren certes parts del
cos, i pel seu nonfinito.
En algunes de les seves escultures i pintures va trobar la principal font
d’inspiració per la realització del pensador, com ara l’escultura de Lorenzo de Medici o la figura
de Jeremias que pintà sobre el sostre de la Capella Sixtina.