FITXA NUM.30

FITXA TÈCNICA:

Títol​: El profeta.
Autor​: Pablo Gargallo.
Cronologia​: al primer terç del segle XX.
Estil​: aquesta avantguarda és d’estil cubista amb influències expressionistes.
Tècnica​: la tècnica amb la qual va estar feta és la fosa.
Localització​: es troba situat al museu Nacional Reina Sofía, a Madrid; i al museu Gargallo, a Saragossa.
Dimensions​: 2’35m X 0’05m.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

El profeta és una escultura que va ser feta per Pablo Gargallo al primer terç del segle XX, i que
pertany al moviment d’avantguarda cubista amb influències expressionistes.
A començaments del segle XX, els nous descobriments científics i tècnics, la difusió de noves
ideologies, els problemes socials derivats de la industrialització i la situació política a Europa
marcada per la tensió entre les grans potències provoquen canvis en les idees i els estils de
vida, que faran que el segle XX sigui molt diferent de les èpoques anteriors.
Els artistes del segle XX es mostraran receptius amb molts d’aquests problemes, i reflectiran en
les seves creacions els trets culturals, morals i polítics que configuren el pensament d’aquest
segle. És un moment en què l’art es troba davant d’un desafiament: inventar noves formes amb
les quals poder expressar aquest món de conflictes i canvis.
A més, és un moment en què els artistes ja no intenten solament reflectir la realitat, sinó que
també intentaran expressar de forma plàstica les seves pròpies vivències interiors i la seva visió
subjectiva de la realitat. És es tot aquest context on surten les anomenades Avantguardes del
Segle XX.

ANÀLISI FORMAL:

­Elements tècnics i formals​: el profeta és una escultura que està feta amb bronze mitjançant
la tècnica de la fosa o cera perduda, que consisteix en fer una estàtua de fang, recobrir­la amb
cera i tornar­la a cobrir amb un material que no es desfà amb la calor. Es posa al foc, i la cera
es desfà, deixant un lloc buit entre la capa de fang i el material refractari. Llavors s’aboca el
bronze fos a sobre del buit on hi havia la cera abans i es deixa refredar. Es desmotlla l’estàtua,
es tanquen els canals i es poleix. Aquesta figura és monòcroma, i és un tipus d’escultura
exempta o de volum rodó dempeus.

­Elements compositius​: el punt de vista que presenta és multifacial, ja que es pot veure des
de diferents angles de visió. L’obra mosta una figura masculina en posició frontal que aixeca el
braç en gest desafiador i que es cobreix el cos amb una pell. Les dues cames estan separades i
equilibrades i donen una sensació de força. Els dos braços estan en contrapposto, el braç
esquerra agafa un bastó, mentre que l’altre s’aixeca com una mostra d’autoritat. Les línies
compositives són corbes i contracorbes, com la pell de xai que el cobreix, els dos braços i la
espatlla, amb un eix central format pel cap, la columna vertebral i la cama esquerra. També hi
ha línies rectes, com les cames i el bastó que duu a la mà.
Presenta una composició equilibrada, entre zones còncaves i zones convexes, entre línies
corbes i línies rectes. El buit que hi ha en algunes parts del cos aporta a l’escultura una gran
expressivitat i dinamisme, gràcies al contrast de les línies i les formes. El temps que vol
transmetre és el de voluntat d’eternitat, ja que Gargallo no vol mostrar un moment instantani
sinó que vol que la seva obra vagi més enllà del moment concret.

Elements plàstics​: l’expressió de l’anatomia no es pot concretar en aquest cas, degut als buits
que s’hi presenten, però malgrat això, es poden distingir alguns elements plenament figuratius,
com la barba, el bastó, la capa, els peus i les mans. El tipus de textura de l’acabat és bastant
polit i el seu volum és lleuger, el cromatisme és monòcrom i la llum penetra per l’interior de la
figura, i el joc de corbes i contracorbes del metall accentuen els contrastos de llum i ombres, i
es forma el que s’anomena un volum virtual.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquesta escultura és decorativa, estètica i religiosa, ja que és un element
clàssic de la iconografia tradicional cristiana. El profeta representa un home que crida, una
figura poderosa i amenaçant que convida a seguir­lo amb el seu braç dret ferm. Té l’actitud d’un
orador que es troba en el moment culminant del seu discurs, ple de passió.
L’any 1933 els feixismes ja s’havien instal∙lat en alguns països europeus i la societat espanyola
es començava a polaritzar entre dreta i esquerra, per això es podria interpretar l’obra com una
advertència sobre les dictadures i un avís profètic sobre el futur. El seu caràcter dur i agressiu
se’ns transmet perfectament, la qual cosa també el converteix en una obra de caire
expressionista.
Pablo Gargallo va ser un escultor d’origen aragonès que va viure l’Espanya de la Segona
República en els anys previs a l’esclat de la Guerra Civil i el París de la Primera Guerra Mundial
 la Postguerra, on va conèixer les primeres avantguardes artístiques i va entrar en contacte
amb Picasso, Juli Gonzàlez i altres artistes avantguardistes que influenciaren en la seva obra.
Quan retornà a Barcelona, la Mancomunitat va reconèixer al seva fama i el seu prestigi, però
poc després, amb la dictadura de Primo de Rivera, es va haver de traslladar a París donades
les seves simpaties pel catalanisme d’esquerres.
L’obra de Gargallo és un dels millors exemples de la introducció del buit com a element de
volum. Una solució que també està present en altres escultors contemporanis com Henri Moore.
D’aquesta estàtua s’han realitzat sis còpies que es troben repartides arreu del món.