AFUSELLAMENTS DEL 3 DE MAIG DE 1808 FITXA NUM.28

FITXA NUM.28

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Els afusellaments del 3 de maig de 1808.
Autor​: va ser Francisco de Goya y Lucientes.
Cronologia​: va ser pintat l’any 1814.
Estil​: aquesta obra és d’estil neoclàssic, tot i que Goya és difícil de classificar en un estil
determinat.
Localització​: es troba situat al museu del Prado, a Madrid.
Tècnica​: la tècnica amb la qual va estar pintat és la pintura a l’oli.
Dimensions​: 268cm x 347cm.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Els afusellaments del 3 de maig de 1808 és una obra pictòrica pintada per Francisco de Goya
l’any 1814, sis anys abans després del fet que representa, i que pertany al Neoclassicisme.
A començaments de 1808 les tropes napoleòniques van entrar a Espanya, amb l’excusa de la
invasió de Portugal, segons l’acord firmat en el tractat de Fontainebleau, i van ocupar les
principals ciutats. L’ocupació francesa va provocar una llarga guerra per la independència, del
1808 al 1814, que a Catalunya es coneix com la guerra del Francès.
Aquesta pintura, fa al∙lusió als fets que es produïren a Madrid el maig de 1808 i que provocaren
l’inici de la guerra de la Independència. El 2 de maig de 1808, el poble de Madrid va
rebel∙lar­se, en un aixecament popular espontani contra les tropes d’ocupació francesa. Com a
represàlia d’aquest aixecament, a la matinada del 3 de maig es produí l’afusellament, a la
muntanya del Príncipe Pío, dels patriotes de Madrid per part de l’exèrcit de Napoleó.

ANÀLISI FORMAL:

­Elements tècnics​: Els afusellaments del 3 de maig de 1808 està pintat amb pintura a l’oli
sobre un suport de tela. En la pintura a l’oli, l’aglutinant dels colors és un oli d’origen vegetal
(llinosa o de nou) i que s’adapta bé a qualsevol tipus de suport. L’artista dissol bé els colors
amb oli i els aplica amb pinzell sobre la tela.

Elements plàstics​: hi predomina la pinzellada llarga per damunt de la línia o dibuix, que amb
la intensitat del color accentuen l’expressivitat de l’obra. Destaquen les pinzellades de la sang
vessada al terra, que esdevé quasi real. La paleta de colors està força reduïda a tonalitats
fosques, com negres, grisos, marros i tocs de verd; encara que hi destaca el groc, el blanc
lluminós de la camisa de la figura central i del fanal i el vermell de la sang. La llum es converteix
en un element clau del quadre, ja que l’autor utilitza el tenebrisme per augmentar el sentit
dramàtic. Il∙lumina el grup dels afusellats o que estan a punt de ser­ho i deixa la resta del
quadre en forta penombra. La llum del fanal separa els dos grups, que són les víctimes i els
soldats, i esclata amb força sobre la camisa blanca de l’home central, i encén el roig de la sang
vessada al terra.

­Elements compositius​: la composició que presenta és simètrica, perquè hi ha un equilibri
amb els personatges situats a l’esquerra com són els que estan a punt de ser afusellats, i els
personatges situats a la dreta com són els soldats. Aquesta separació és deguda gràcies al
fanal que hi ha al terra. Hi ha tres grups de persones: a la part esquerra els que estan a punt de
ser executats i els morts, a la part central els que esperen i observen amb horror el destí que
els espera, i a la part dreta l’escamot de soldats a punt de disparar. Goya contraposa el
desordre del grup de l’esquerra amb línies rectes, amb l’ordre del grup de la dreta amb volums
sinuosos. Hi ha dues diagonals a banda i banda que marquen la profunditat del quadre i li
donen un major dinamisme. El paisatge real al fons també accentua la profunditat, juntament
amb la llum i el color.
En quant a la línia de l’horitzó, és alta perquè té una proximitat amb l’espectador, i el temps és
la captació d’un instant concret, com és el moment en què els soldats estan a punt d’afusellar
de matinada al grup d’homes que s’han rebel∙lat.

INTERPRETACIÓ:

La funció d’aquesta obra és commemorativa, ja que commemora i recorda els esdeveniments
històrics que van ocórrer al maig d’aquell mateix any. No se sap si serví per decorar un arc de
triomf en honor del retorn del rei Ferran VII o per celebrar el 2 de maig.
Aquest quadre és de gènere històric. Goya vol fer la crònica dels fets reals dels primers dies de
maig de 1808 tal i com es van viure a Madrid. De fet, ell s’havia mantingut com a pintor de la
Cort durant el regnat de Josep I, cosa que li comportà l’acusació d’afrancesat. Aquest quadre,
per tant, reivindica el seu patriotisme. És una crònica de la guerra, on explica uns fets reals tal
com es varen produir a la matinada del 3 de maig de 1808 a la muntanya del Príncipe Pío a
Madrid, quan les tropes napoleòniques van afusellar alguns dels protagonistes de la revolta del
dia anterior contra els invasors. No se sap si Goya va ser testimoni directe però és fidel a la
realitat dels fets.
Al mateix temps és un crit contra la irracionalitat i crueltat de la guerra, de la invasió francesa, i
un homenatge al poble que lluita per la llibertat. Representa un nou concepte de pintura
històrica, s’allunya de la visió heroica tradicional: la pintura es converteix en una forma de
protesta social i critica una realitat històrica que genera patiment humà. No és la història dels
guanyadors, més aviat exalta als perdedors com les víctimes.
El significat de la figura central representa l’heroicitat del poble de Madrid que lluita contra les
tropes napoleòniques, però també la impotència d’aquesta lluita. Alguns estudiosos veuen en
aquesta figura de braços oberts la representació de Cris crucificat, ja que té a les mans
estigmes de la crucifixió. Els colors blanc i groc fan referència a l’Església (colors del Vaticà),
juntament amb el frare orant. El fanal representa el símbol de la Il∙lustració, ja que és llum; i la
llum també es representa com a metàfora de la presència de Déu.
Goya és molt difícil d’inscriure dins d’un estil determinat, es pot parlar d’un estil personal, fora
dels cànons i les regles acadèmiques. Ell forja el seu propi estil i s’anticipa a estils posteriors a
la seva època.
Aquesta obra va juntament amb “La càrrega dels mamelucs” que narra els fets del 2 de maig.
Pel missatge que transmet, podria ser precursora del Romanticisme, ja que té una visió
subjectiva de la realitat, representa els aspectes més desagradables de la realitat i triomfen els
sentiments i la llibertat. Per tant, s’allunya de l’estil neoclàssic.
Aquesta obra segueix la tradició de la plàstica barroca: el fort contrast de llum i ombres
anomenat tenebrisme, una clara influència de Caravaggio, Ribera i Velàzquez. Des del punt de
vista plàstic, Goya es mostra com a precursor de moviments pictòrics com el Romanticisme,
l’Impressionisme, l’Expressionisme i el Cubisme. El quadre serveix de model a altres pintors
posteriors com Manet i Picasso.

SOPA CAMPBELL FITXA NUM.27

FITXA NUM.27

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Sopa Campbell.
Autor​: Andy Warhol.
Cronologia​: va ser pintat l’any 1965.
Estil​: és d’estil Pop­Art.
Localització​: hi ha una gran varietat de versions, situades en diferents museus, com el National Gallery of Art, a Washington.
Tècnica​: la tècnica és la pintura acrílica i la tinta serigràfica.
Dimensions​: 92’1cm X 61’6cm.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Sopa Campbell és un cartell propagandístic pintat per Andy Warhol l’any 1965, i que pertany
a l’estil Pop­Art.
El Pop Art (Art popular) subratlla el valor iconogràfic de la societat de consum. El poble és la
base del seu art. Sorgí com a reacció contra l’Expressionisme abstracte. Se sol prendre com
a data d’inici l’any de la mort de Pollock, en que es produí un canvi radical, de
l’Antropocentrisme de l’Expressionisme abstracte es passà al Antiantropocentrisme, en el
que l’objecte és més important que el subjecte.

ANÀLISI FORMAL:

­Elements tècnics​: està pintat amb pintura acrílica i tinta serigràfica sobre un suport de tela.
En l’acrílica, la pintura té un aspecte impermeable, molt lluent i durador que no permet
rectificar.

­Elements plàstics​: predomina la línia, ja que la figura està delimitada pels contorns. En
quant als colors, predominen els colors plans i llampants o lluents. El color vermell es
concentra en la part metàl∙lica de l’obertura de dalt, el groc per les lletres de la marca,
vorejades amb negre, el blau brut per la part superior del tronc de l’envàs i el verd àcid per
la part inferior. Per últim, hi predomina el rosa en l’escut de l’Exposició Universal i en les
lletres de la sanefa inferior. La llum ve donada únicament pels colors.

Elements compositius​: la imatge és representada plana i sense profunditat. Tanmateix,
existeix una incongruència entre la visió aèria que mostra tota la part superior de la llauna.
Les lletres prescindeixen de la llei de la perspectiva. Les línies compositives que presenta
són dues verticals, que queden contraposades amb les línies sinuoses de les lletres, les
sanefes i de les parts superior i inferior.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza és estètica. Escollir una llauna de sopa com a obra d’art recull
l’essència mateixa del Pop­Art. Aquest corrent vol explorar les relacions entre art i cultura
popular, alhora que exalta la vida banal i la quotidiana. També realitza una funció
propagandística, ja que és una protesta contra l’art que és fora de l’abast del públic, i
Warhol volia aconseguir que objectes d’ús quotidià entressin als museus.
El Pop­Art va ser una reacció contra l’Expressionisme abstracte, que impplicava una
reivindicació de la masculinitat que derivà cap a una actitud masclista de molts dels seus
representants. Va néixer de l’ambient gai, i el mateix Warhol mai va negar la seva
homosexualitat.
Andy Warhol fou un artista americà i la figura més destacada del Pop­Art. Començà com
il∙lustrador de revistes i publicista, fins que es feu famós com a pintor i cineasta
avantguardista. Es relacionà amb gent molt diversa, com intel∙lectuals famosos, la bohèmia
de Nova York, artistes de Hollywood i rics aristòcrates. Fou un personatge molt polèmic i
criticat per les seves excentricitats. Actualment se’l considera un dels artistes més influents
del segle XX.
Als anys 60 començà a pintar quadres de productes americans de consum famosos, com
les llaunes de la sopa Campbell’s i les botelles de Coca­Cola.
El 1963 Warhol fundà “The Factory”, el seu famós estudi, on reuní una gran quantitat de
músics, escriptors, artistes i personatges coneguts del “underground” de Nova York.
Warhol trenca la frontera entre art i vida aconseguint que els objectes d'ús popular i quotidià
entressin en els museus. Desmitificà l'art i va acostar l'expressió artística a tothom.

EL COLOSSEU FITXA NUM.26

FITXA NUM.26

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Colosseu romà o amfiteatre Flavi.
Autor​: no se’n coneix el nom de l’arquitecte, per tant, és anònim.
Cronologia de l’edificació​: l’amfiteatre va ser construït entre els anys 72 i 80 d.C.
Estil​: l’amfiteatre és de l’època de Vespecià, Titus i Domicià, de la dinastia Flàvia, i pertany a l’Alt Imperi Romà.
Localització​: es troba situat a la Vall del Colosseu, a Roma.
Tipologia​: és un amfiteatre de tipus lúdic, civil i públic.
Dimensions​: 187m X 155m, i 525m de perímetre.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

El Colosseu romà és un amfiteatre de l’Alt Imperi Romà, i va ser edificat entre els anys 72 i 80
d.C. en temps de l’època dels emperadors Vespecià, Titus i Domicià. Va ser edificat per ordre
del primer emperador de la dinastia Flàvia, Vespecià, i va ser inaugurat pel seu fill Titus l’any 91
d.C. Quan Titus va morir, el seu germà Domicià va substituir­lo en el poder, i va ser quan s’afegí
l’últim nivell o àtic. Com que tota la dinastia Flàvia va estar implicada en la construcció del
Colosseu, amb aquest també se l’anomena Amfiteatre Flavi.
El Colosseu va ser edificat durant l’epoca Imperial, que es divideix en l’Alt Imperi (fins al s.III
d.C.) i el Baix Imperi (fins a la caiguda de Roma el 476). El fundador de l’Imperi romà va ser
Octavi August, l’any 27 a.C., quan després de concentrar el poder es proclamà emperador.
Vespecià va ser el primer emperador Flavi. Va arribar al poder gràcies a l’èxit de les seves
campanyes a les guerres de l’Orient Mitjà. Amb Neró mort, que era l’últim emperador de la
dinastia Juli­Clàudia, Vespecià va deixar les campanyes al seu fill Titus, i amb el suport de la
majoria del poble romà, i es va convertir en emperador. Vespecià es va veure obligat a
encarregar­se de restablir l’ordre i el poder a tot l’Imperi en general i, concretament, a Roma,
després del mandat de Neró.
Abans de l’any 68, Roma era una de les poques ciutats que encara tenia un amfiteatre de fusta,
i després de l’incendi que va provocar Neró en la ciutat, no en va quedar res. Així que Vespecià
necessitava guanyar­se la confiança del poble, i per això va fer construir el Colosseu: per a
utilitzar­lo com a campanya propagandística, i amb l’objectiu que el poble tornés a confiar en la
política, en ell i en la seva dinastia.
El seu fill Titus va substituir a Vespecià després de saquejar la ciutat de Jerusalem en les seves
campanyes a Orient. El poble romà li tenia recel perquè semblava que els déus anessin contra
el seu mandat, ja que el volcà Vessubi va entrar en erupció soterrant les ciutats de Pompeia i
Herculà, i Roma va tornar a patir un incendi. Va ser per aquest motiu per al qual Titus inaugurà
el Colosseu i salvà el seu mandat del recel del poble.
Amb la mort prematura de Titus, el seu germà Domicià va agafar el relleu com a cap de l’Imperi.
Va ser llavors l’època de la colonització de la Britània i la fortificació de la frontera amb
Germània. Després d’aquestes campanyes, entre altres coses, Domicià va afegir un últim pis o
àtic al Colosseu.
La religió romana era politeista i va assimilar influències de diverses cultures amb els quals va
estar lligada. Del contacte amb el món grec es va adoptar la mitologia i les representacions de
les divinitats gregues. De la influència de la cultura etrusca el culte privat als penates (protectors
de les provisions), els lares (protectors dels camps i les cases) i els manes (protectors dels
morts familiars). Al llarg de l’etapa imperial es va generalitzar la divinització dels emperadors,
als quals es venerava i a qui es dedicaven estàtues i retrats com a signe d’admiració.
Tanmateix, una petita part de la població romana no reconeixia l’autoritat de cap déu i buscava
respostes als seus interrogants existencials en tendències filosòfiques paganes d’influència
grega.

ANÀLISI FORMAL:

­Alçat: elements estructurals: ​el Colosseu està construït amb morter, maó, pedra i fusta, i
recobert amb marbre travertí, amb un mur de carreus regulars formant un mur d’aparell isòdom
anomenat opus caementicium, que consisteix en barrejar morter amb pedra, i seguint un
sistema constructiu arquitravat i voltat que recorre tot l’exterior, i un sistema constructiu voltat a
l’interior, i que està suportat per murs, pilars i columnes adossades. A l’exterior es troben els
elements suportats com són l’entaulament i els arcs de mig punt, i a l’interior es troben les
voltes de canó i d’aresta.

­Planta: espai interior​: la planta del Colisseu és el∙líptica. Al seu interior, al centre s’hi troba
l’arena, on tenia lloc l’espectacle, i al voltant d’aquesta hi havia la càvea o les graderies amb un
espai per a més de 50.000 espectadors. L’espai intern estava fragmentat per passadissos. La
càvea té 37 graus d’inclinació. Les grades de pedra descansen sobre una complexa estructura
de murs i galeries anulars, disposades de forma esglaonada, cobertes amb volta de canó i
d’aresta. La seva funció era permetre la circulació dels espectadors dins l’amfiteatre. Les
comunicacions entre plantes eren per mitjà de rampes i escales i les sortides a l’exterior de la
càvea es feien a partir dels vomitoris (vomitòria), que eren les portes d’accés a la graderia.

Façana: espai exterior​: l’espai extern és unitari. L’amfiteatre s’aixeca sobre un estilòbat o podi
i consta de quatre plantes, les tres primeres formades per una successió de 80 arcs de mig punt
amb columnes adossades que suporten uns entaulaments decoratius (amb arquitraus, fris i
cornises). Cada pis està format per un ordre arquitectònic diferent: al primer pis s’hi troba l’ordre
toscà, al sogon l’ordre jònic i al tercer pis s’hi troba corinti. El quart pis, l’àtic, va ser construït
posteriorment en l’època de l’emperador Domicià, i éstà decorat amb lesenes (que són faixes
verticals estretes), pilastres amb capitells corintis i finestres rectangulars petites. Tenia els
màstils que sostenien el tendal (velarium) que era una tela que s’estenia sobre el Colisseu i
protegia els espectadors del sol i la pluja. Cada pis té 80 arcs i entre les arcades que hi ha a
cada pis s’hi exhibien escultures de dignataris i mecenes de l’obra, a més dels emperadors.
El Colosseu va ser situat al costat de la casa de Neró (Domus Aurea) sobre un llac dessecat, i
al costat també de l’estàtua colossal de Neró.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza el Colosseu és propagandística, amb l’objectiu que el poble tornés a
confiar en la dinastia Flàvia; i una funció lúdica, civil i pública, ja que era un espai on s’hi
celebraven espectacles de gladiadors lluitant a mort i de gladiadors que eren devorats per feres
salvatges i on tothom hi podia anar a gaudir­ne. Durant la seva inauguració es van fer més de
cent dies de festa i grans espectacles permanents.
La idea constructiva de l’amfiteatre neix de la unió de dos teatres per la part de l’escena.
L’amfiteatre és una edificació de caràcter públic, i és una de les principals edificacions d’oci,
dedicades a l’espectacle, del món romà. Un cop, fins i tot es va arribar a realitzar una
naomàquia, és a dir, una batalla naval. Per la realització d’aquesta naomàquia s’intal∙là un
sistema impermeabilitzat de conducció d’aigua, i això va ser possible ja que tots els aqüeductes
de Roma van ser canalitzats cap al Colosseu per tal de poder inundar d’1’5 metres de
profunditat d’aigua tota l’arena.
La distribució dels espectadors en l’amfiteatre era un reflex de la societat romana i de la seva
jerarquia, on cadascú ocupava l’espai segons la seva categoria social. Les classes socials més
benestants es situaven a la part més baixa de la graderia, i a mesura que la graderia va pujant
d’alçada es trobaven les classes menys adinerades. Les dones, els nens i els esclaus es
situaven a la part més alta de tota la graderia, a excepció de les patrícies romanes, que per la
seva distinció social es podien asseure a la graderia de sota.
Aquest amfiteatre rep el nom de Colosseu per l’existència d’una colossal estàtua de Neró que
estava situada just al costat d’aquest, i que actualment no ha arribat als nostres dies.
L’ús dels tres ordres diferents ha tingut una gran influència en artistes del Renaixement com en
Alberti, que ho va posar en pràctica al Palazzo Rucellai a Florència, i també en altres
arquitectes posteriors a aquest.

EL GUERNICA FITXA NUM.25

FITXA NUM.25

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Guernica.
Autor​: Pablo Ruiz Picasso.
Cronologia​: va ser pintat l’any 1937.
Estil​: aquesta avantguarda és d’estil cubista.
Localització​: es troba situat al museu d’art Reina Sofía, a Madrid.
Dimensions​: 3’51m X 7’82m.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Guernica és una obra pictòrica pintada per Pablo Ruiz Picasso l’any 1937, i que pertany al
moviment d’avantguarda cubista.
L’obra s’emmarca en plena guerra civil espanyola, que va esclatar degut al cop d’Estat fallit
contra la República legalment constituïda. Algunes divisions de l’exèrcit nazi són posades a
disposició de Franco que serveixen d’assaig de les noves tècniques i armament. En aquest cas,
es va triar una ciutat sense cap objectiu militar, però símbol del nacionalisme basc. L’aviació
Còndor va bombardejar la ciutat de Guernica i va metrallar sobrevolant la ciutat a tots aquells
que fugien. Això va ser un assaig del que acabaria passant durant la Segona Guerra Mundial.

ANÀLISI FORMAL:

­Elements tècnics i formals​: Guernica està pintat amb pintura a l’oli sobre un suport de tela.
En la pintura a l’oli, l’aglutinant dels colors és un oli d’origen vegetal (llinosa o de nou) i que
s’adapta bé a qualsevol tipus de suport. L’artista dissol bé els colors amb oli i els aplica amb
pinzell sobre la tela.

­Elements plàstics​: hi predomina el dibuix sobre el color, i el traç és precís, amb una línia
visible i els dibuixos molt esquemàtics i geomètrics. En quant al color, destaca l’absència de
colors, ja que l’artista s’assabenta de la notícia del bombardeig a través de les fotografies de la
premsa. Els colors han fugit, com ha fugit la vida. Els únics colors que hi ha són els negres, els
grisos i el blanc que expressen l’horror. La llum és totalment artificial, il∙lumina allò que vol
ressaltar i deixa en ombres el seu entorn, no crea volums ni clarobscur. Hi ha tres focus de
llum: la làmpada, el quinqué i la finestra.

­Elements compositius​: la composició que presenta és tancada, i l’eix de simetria el
constitueix la paret blanca central. Els elements del quadre es distribueixen en un tríptic: el
panell central amb el cavall i la dona portadora de la làmpada, el lateral dret reprodueix l’incendi
i la dona que crida, i al costat esquerre hi ha el toro i la dona amb el nen mort en braços. En
quant a les línies compositives, predominen les línies rectes diagonals que aporten moviment i
tensió, i que formen un gran triangle central que té com a vèrtex el quinqué. Les línies
compositives formen elements geomètrics i esquematitzats. Malgrat que no utilitza perspectiva,
el quadre té una certa profunditat gràcies als diferents espais com porta, parets i els diferents
personatges. El quadre conté un gran dinamisme i tensió, un ritme ràpid que imita el moviment
real, i un temps que representa el moment posterior al bombardeig de la ciutat i l’horror
provocat.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquesta obra és commemorativa del dia en què la ciutat de Guernica va
ser bombardejada, però també té una funció simbòlica i propagandística en defensa de la pau i
el rebuig de totes les guerres. L’obra fiu encàrrec del govern de la República espanyola per ser
exposat en el Pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París el 1937.
El Guernica és un immens crit contra la guerra i la brutalitat, però també és un dels quadres
més importants del segle XX que aplega les formes geomètriques del Cubisme, les imatges
obsessives i simbòliques del Surrealisme, i la força dramàtica de l’Expressionisme.
Picasso va pintar aquest quadre sobre l’impacte que li produí el bombardeig de Guernica, on
només quedaven dones, infants i vells, per la Legió Còndor de l’Alemanya nazi l’any 1937. El
quadre és ple d’elements simbòlics, com per exemple: la dona amb els braços aixecats
representant dolor físic, la dona amb el fill mort als seus braços el dolor psicològic, la dona que
entra per la finestra en forma de bafarada de còmic és la que aporta la notícia del bombardeig,
El cavall representa la població civil, el brau representa la força del poble, el guerrer destrossat
al terra representa la divisió de les dues espanyes.
Pablo Picasso va ser un pintor, escultor, ceramista i gravador. Després de les seves etapes
blava i rosa, va iniciar el camí al Cubisme amb el quadre “Les senyoretes del carrer d’Avinyó” al
1907. Va col∙laborar amb Braque fins els 1925 creant obres del Cubisme analític i del sintètic.
Posteriorment els seus quadres van guanyar expressivitat. Va utilitzar els seus quadres com a
element de propaganda i instrument contra la guerra. Picasso estava lligat a la República, i en
guanyar el Franquisme no va permetre que el quadre tornés a Espanya i va restar al Moma de
Nova York fins l’any 1981, quan va poder tornar a Espanya.
El Cubisme rep influències de Cézanne i l’art de les pintures primitives. En aquesta obra també
rep influències d’altres estils com l’Expressionisme i el Surrealisme.

ELS PRIMERS FREDS FITXA NUM. 24

FITXA NUM.24

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Primers freds.
Autor​: va ser Miquel Blay.
Cronologia​: el grup escultòric va ser fet a l’any 1892.
Estil​: el grup escultòric és de l’època del Realisme ­Simbolisme.
Tècnica​: la tècnica amb la qual va ser fet és la talla.
Forma​: és un tipus de grup escultòric exempt o de volum rodó.
Dimensions​: 1’36m x 0’98m.
Localització​: es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Els primers freds és un grup escultòric que va ser tallat a l’any 1892 per l’escultor Miquel Blay a
l’època del Realisme­Simbolisme. A l’any 1898 la pèrdua de les darreres colònies va fer
augmentar la desconfiança envers el sistema polític espanyol i el prestigi del catalanisme com
alternativa. La burgesia industrial catalana també comença a adonar­se dels efectes positius i
modernitzadors que podia tenir un poder autònom per Catalunya.
També és un moment en què la producció artística catalana aconsegueix deixar de ser un
reflex del que s’estava fent artísticament a Europa, per esdevenir progressivament un art
creador, amb noms com Gaudí o Picasso, o el mateix Blay, un escultor que es mou entre la
tradició i la introducció dels nous moviments d’avantguarda.

ANÀLISI FORMAL:

Elements tècnics i formals​: els primers freds és un grup escultòric que està fet amb marbre
blanc mitjançant la tècnica de la talla, que consisteix en agafar el material d’un sol bloc, regular
amb forma de prisme o cilindre i treure matèria fins que quedi la forma desitjada. Aquesta figura
és monòcroma, i és un tipus de grup escultòric exempt o de volum rodó.

­Elements compositius​: el punt de vista que presenta és unifacial o frontal, encara que al ser
exempt permet múltiples angles de visió, amb una composició tancada. El grup sembla
tancar­se sobre si mateix, ja que el vell no abraça la nena, però les espatlles amples semblen
rodejar­la. Asseguts en un banc, el vell en posició frontal, les mans encreuades i amb la mirada
absent, lleugerament perduda. La nena té el cap reclinat al pit del vell, amb els ulls tancats,
amb un aire somiador. Cal destacar la joventut del cos de la nena que contrasta amb el cos
arrugat del vell. Aquest té les cames separades i ben plantades a terra, en canvi, la nena les té
encongides. En la composició s’alternen les línies rectes de la figura gairebé simètrica de
l’ancià, exceptuant una lleu inclinació del cap, que contrasta amb les línies corbes que domina
la composició de la nena.
L’obra en conjunt presenta un cert estatisme marcat pel fet que les figures estan en repòs i en
posició sedent. Aquesta sensació d’estatisme ve donada gràcies a la figura de l’ancià, que
presenta els dos peus sòlidament enganxats a terra. Tanmateix, l’estatisme es trenca pel gest
d’acostament que fa la nena cap a l’ancià. El temps que presenta és una voluntat d’eternitat,
com és la representació idealitzada del sofriment humà.

­Elements plàstics​: l’expressió de l’anatomia destaca pel seu naturalisme en el tractament de
les formes i la minusiocitat amb la que està treballada. Aquest naturalisme es dóna en la textura
de la pell, la flaccidesa i els plecs de la carn de l’ancià. També cal destacar el naturalisme en
els rostres, que dónen una sensació de fred mitjançant la contracció muscular en el gest facial i
en la tensió muscular del coll. En el cas de la nena, el tractament de les formes és diferent, ja
que per remarcar la tendresa s’utilitzen formes arrodonides i un tractament del rostre amb la
tècnica de l’sfumatto o non­finito.
El tipus de textura de l’acabat en les dues figures és molt polit i que contrasta fortament amb la
rugositat del banc. Aquesta figura és monòcroma, ja que els teòrics neoclàssics creien
erròniament que les escultures clàssiques no eren policromades. La llum ve donada per la
blancor de l’acabat: en l’ancià, les arrugues en el rostre fan que la llum reforci la duresa
d’aquest; i en la nena, la utilització de la tècnica de l’sfumatto o non­finito en el seu rostre fa que
la llum llisqui amb suavitat realçant les seves formes arrodonides i la seva tendresa.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquesta obra és decorativa, perquè segurament aquesta escultura estava
destinada a decorar una casa de l’alta burgesia. És de tema anecdòtic i costumista, ja que
presenta un vell i una nena arraulits de fred i de misèria. Els primers freds reflecteix la
vulnerabilitat de l’ésser humà en les dues etapes crucials de la seva existència: la infantesa i la
vellesa. El significat d’aquesta obra és la reflexió sobre el pas del temps, les dificultats i la
cruesa de la vida.
Miquel Blay va fer l’aprenentatge a l’escola de dibuix i pintura d’Olot, després va rebre una
sòlida formació artística a Itàlia i França. Blay desenvolupà un estil molt personal. Evolucionà
del realisme al simbolisme i modernisme, destacant dins d’aquest, el grup al∙legòric del Palau
de la Música “La canço popular”, on introduí tots els elements del modernisme.
La influència de Rodin en l’obra de Blay és evident en diferents aspectes com per exemple en
el tractament del marbre, on es marca la musculatura amb una gran exactitud, o en la utilització
de la tècnica del non­finito. Blay va influir en autors com Josep Llimona o Enric Clarasó.

EL JURAMENT DELS HORACIS FITXA NUM.23

FITXA NUM.23

FITXA TÈCNICA:

Títol​: El jurament dels Horacis.
Autor​: va ser Jacques­Louis David.
Cronologia​: va ser pintat l’any 1784.
Estil​: aquesta obra és d’estil neoclàssic.
Tècnica​: la tècnica amb la qual va estar pintat és la pintura a l’oli.
Dimensions​: 3’30m x 4’25m sobre tela.
Localització​: es troba situat al museu del Louvre, a París.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

El jurament dels horacis és una obra pictòrica pintada per Jacques­Louis David l’any 1784, uns
anys abans de la Revolució Francesa, i que pertany al Neoclassicisme.
Es desenvolupa durant la Revolució Francesa, que enderroca l’Antic Règim i es consolida en
l’època de Napoleó, que imità els emperadors romans exportant aquest estil a tot el seu imperi.
Hi va haver una gran admiració per Roma i la cultura clàssica.

ANÀLISI FORMAL:

­Elements tècnics​: El jurament dels horacis està pintat amb pintura a l’oli sobre un suport de
tela. En la pintura a l’oli, l’aglutinant dels colors és un oli d’origen vegetal (llinosa o de nou) i que
s’adapta bé a qualsevol tipus de suport. L’artista dissol bé els colors amb oli i els aplica amb
pinzell sobre la tela.

­Elements plàstics​: hi predomina la pinzellada, amb un dibuix ferm, segur i precís. Predomina
el dibuix sobre el color, i els contorns estan ben delimitats. En quant al color, hi ha un equilibri
entre el vermell, el gris i l’ocre; la gamma cromàtica és reduïda però càlida. Al centre destaca el
color vermell, color de la sang que es vessarà posteriorment en la lluita. Als extrems destaca el
color blanc en la roba de l’home a l’esquerra i la dona a la dreta. La llum és freda i tallant, ajuda
a precisar els volums dels personatges i dóna solemnitat a l’ambient. El focus lumínic està
situat fora del quadre, a l’extrem superior esquerra, i també es poden veure les ombres
allargassades, donant contrast entre les zones il∙luminades com són les figures i les zones en
penombra com és el fons.

­Elements compositius​: la composició que presenta és simètrica, perquè hi ha un equilibri
entre els homes situats a l’esquerra i les dones situades a la dreta amb el personatge central.
La composició piramidal de la base dels grups dels personatges dóna estabilitat a l’escena. En
els homes predomina la línia recta i en les dones la línia corba. Les línies del terra marquen la
profunditat de la perspectiva i el punt de fuga central està situat en el braç del pare, que sosté
les tres espases. La perspectiva també ve donada per la superposició de figures, ja que en
primer pla es troben els homes, en segon pla es troben les dones, i per últim les arcades de
dins i de fora al fons. En quant a la línia de l’horitzó, és alta perquè té una proximitat amb
l’espectador, i el temps és la captació d’un instant concret, com és el moment en què els
germans estan jurant amb el pare.

INTERPRETACIÓ:

La funció d’aquesta obra és propagandística, ja que va ser encarregada per Lluís XVI de
França per ser exposada al Saló de 1785. Així va servir per encoratjar al poble de complir els
deures en vers la pàtria i no deixar­se endur pels sentiments.
Aquest quadre és de gènere històric i, pel que fa a la iconografia, al lateral esquerra apareixen
els tres germans Horacis jurant davant del seu pare situat a la part central. A la part dreta es
poden distingir tres dones: una és Camila, la germana dels Horacis i promesa d’un Curiaci,
Sabina que és l’esposa dels Horacis i germana dels Curiacis, i al costat esquerre, en un segon
pla, una dona vídua amb els seus dos fills. Es pot distingir una diferència d’actitud dels homes
vers les dones: els primers, tenen una actitud arrogant, heroica i solemne, mentre que les
segones tenen una actitud de recolliment, desolació i dolor. La figura del pare, prenent jurament
als fills, és l’eix del quadre, i sosté les espases sobre les quals els fills fan el jurament amb el
braç alçat.
L’obra es basa en la història que narra Tito Livi. En el segle VII, Roma i Alba Longa es
disputaren el domini d’Itàlia central. Per solucionar el problema es va decidir que tres germans
de cada bàndol lluitarien. Per Roma combatrien els germans Horacis i per Alba Longa els
germanas Cuiracis. Roma resultà guanyadora, encara que l’únic que sobrevisqué va ser un
dels germans Horacis. Llavors, Camila, va retreure al seu germà haver matat al seu marit
Cuiraci, i el germà la matà per lamentar la mort d’un enemic. Per tant, significa la defensa del
patriotisme, el deure envers la pàtria.
Les característiques de la pintura neoclàssica tenen un aire solemne i heroic en les
representacions pictòriques, la temàtica és històrica, les composicions són ordenades i
equilibrades, el cromatisme és fred, predomina la línia, i la funció és moral, amb temes de
l’antiguitat clàssica i valors com el sacrifici i el patriotisme.
David va estar influenciat per Rafael amb l’equilibri i per Caravaggio amb els clarobscurs i el
tenebrisme. David exercí un gran ascendent sobre els seus deixebles Ingres i Gros. Aquest
últim, però, s’allunyà dels cànons clàssics i donà un tractament més emotiu que deixa
entreveure el Romanticisme.
Mentre David desenvolupa el seu art a França, a Espanya hi ha la figura de Goya. El jurament
dels horacis coincideix amb la primera etapa de Goya, que es caracteritza per una temàtica
religiosa i costumista, una tendència per la pinzellada solta, i una visió optimista i frívola de la
vida.

LA CASA MILÀ FITXA NUM.22

FITXA NUM 22

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Casa Milà o la Pedrera.
Autor​: Antoni Gaudí.
Cronologia​: l’edifici va ser construït entre 1907 i 1910.
Estil​: és d’estil modernista.
Localització​: es troba situada a Barcelona.
Materials​: pedra, maó, ceràmica i ferro.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

La casa Milà és una obra arquitectònica dissenyada per Antoni Gaudí que va ser edificada entre
els anys 1907 i 1910, i que pertany al Modernisme.
Catalunya va viure l'últim terç del XIX una gran renovació cultural, reflectida sobre tot en la
literatura, la música, les arts plàstiques i l'arquitectura. Tot plegat formava part de la
Renaixença, que va fer ressorgir els valors catalans, juntament al creixement de Barcelona per
la indústria i el comerç L'aparició del catalanisme polític fomentà un nacionalisme que
s'estengué a tots els àmbits. El 1888 Barcelona organitzà la primera Exposició Universal
d'Espanya. L'Ajuntament va emprendre grans transformacions urbanístiques que varen
convertir Barcelona en una gran ciutat europea.
Barcelona va créixer en població i extensió, sobre tot a començament del segle XX. L'aprovació
del pla urbanístic de Cerdà (1859) unia el nucli antic de la ciutat amb els municipis dels voltants.
Així va néixer el passeig de Gràcia que anava del casc antic al municipi de Gràcia. Aquest
passeig es convertí en la principal arteria de la ciutat, triada per la burgesia per construir­hi les
seves residències. Aquesta via el 1905 ja estava llabordada i il∙luminada i hi varen començar a
circular els principals mitjans de transport.

ANÀLISI FORMAL:

­Alçat: elements estructurals​: la casa Milà està construïda amb materials nous com la pedra i
el maó combinats amb el ferro en les bigues dels sostres i els terres, i la ceràmica com a
decoració. Els elements de suport són els pilars, les columnes i les bigues. I els elements
suportats són els sostres de cada planta. A les golfes l’estructura està formada per arcs
catenaris de maó.
Espais interior i exterior​: la casa Milà està formada per dues cases adossades amb accés
independent, que s’organitzen al voltant de dos patis que proporcionen aire i llum als diferents
espais interiors. Al voltant d’aquests celoberts s’articula la distribució de les plantes
completament irregulars. L’espai interior està distribuït en una planta baixa, un entresòl, el
primer pis o principal destinat als senyors Milà, cinc pisos més de lloguer, unes golfes amb
terrat esglaonat en diferents nivells i amb escultures que amaguen les estructures funcionals
com xemeneies i sortides de ventilació, i un àtic fet d’arcs parabòlics i recobert amb tessel∙les
de ceràmica blanca. També hi ha un garatge.
Té dues façanes. La façana és completament ondulada, per la qual cosa dóna sensació de
moviment constant. Les finestres són totes de diferent mida, fent­se més petites a mesura que
el pis és més elevat. Les baranes de ferro forjat amb formes imiten algues marines, crustacis,
cavallets de mar i gavines. És una estructura molt dinàmica decorada amb elements marins, no
hi ha línies rectes. La seva verticalitat es veu equilibrada amb la horitzontalitat de les finestres.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza la casa Milà és residencial, ja que el primer pis estava destinat a la família
Milà i la resta eren per a llogar. És el millor exemple de l’arquitectura orgànica de Gaudí.Gaudí
volia donar vida als edificis, fer que formessin part de la natura, per això va prescindir de les
línies rectes. El mobiliari dels pisos també està dissenyat per Gaudí.
La casa Milà va ser l’última obra civil de Gaudí, ja que posteriorment es va dedicar íntegrement
a la construcció de la Sagrada Família fins que va morir. La casa Milà responia també a una
profunda religiositat de Gaudí. El projecte inicial disposava col∙locar un gran conjunt escultòric a
la part superior dedicat a la mare de Déu de Gràcia. El fort anticlericalisme de l’època (Setmana
Tràgica) va fer que els propietaris decidissin eliminar les referències religioses de l’edifici.
Antoni Gaudí va néixer a Reus. De petit va haver de guardar repòs al camp per una malaltia
articular, el qual el convertí en una gran observador de la natura. Va estudiar arquitectura a
Barcelona. L’any 1883 va ser nomenat arquitecte cap del temple de la Sagrada Família. El 1887
també va dissenyar el palau Güell, destinat a ser la residència de la pròpia família, i el parc
Güell que restà inacabat.
Alguns dels estils de la mateixa són la Sagrada Família, el parc i el palau Güell, o la casa Batlló.
Al llarg de la seva vida Gaudí va rebre influències religioses, orientals i del món àrab, del món
clàssic i l’edat mitjana, i de la naturalesa; influències de les quals es veuen reflectides en les
seves obres.
L’edifici va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2 de novembre de 1984.