FITXA NUM.30

FITXA TÈCNICA:

Títol​: El profeta.
Autor​: Pablo Gargallo.
Cronologia​: al primer terç del segle XX.
Estil​: aquesta avantguarda és d’estil cubista amb influències expressionistes.
Tècnica​: la tècnica amb la qual va estar feta és la fosa.
Localització​: es troba situat al museu Nacional Reina Sofía, a Madrid; i al museu Gargallo, a Saragossa.
Dimensions​: 2’35m X 0’05m.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

El profeta és una escultura que va ser feta per Pablo Gargallo al primer terç del segle XX, i que
pertany al moviment d’avantguarda cubista amb influències expressionistes.
A començaments del segle XX, els nous descobriments científics i tècnics, la difusió de noves
ideologies, els problemes socials derivats de la industrialització i la situació política a Europa
marcada per la tensió entre les grans potències provoquen canvis en les idees i els estils de
vida, que faran que el segle XX sigui molt diferent de les èpoques anteriors.
Els artistes del segle XX es mostraran receptius amb molts d’aquests problemes, i reflectiran en
les seves creacions els trets culturals, morals i polítics que configuren el pensament d’aquest
segle. És un moment en què l’art es troba davant d’un desafiament: inventar noves formes amb
les quals poder expressar aquest món de conflictes i canvis.
A més, és un moment en què els artistes ja no intenten solament reflectir la realitat, sinó que
també intentaran expressar de forma plàstica les seves pròpies vivències interiors i la seva visió
subjectiva de la realitat. És es tot aquest context on surten les anomenades Avantguardes del
Segle XX.

ANÀLISI FORMAL:

­Elements tècnics i formals​: el profeta és una escultura que està feta amb bronze mitjançant
la tècnica de la fosa o cera perduda, que consisteix en fer una estàtua de fang, recobrir­la amb
cera i tornar­la a cobrir amb un material que no es desfà amb la calor. Es posa al foc, i la cera
es desfà, deixant un lloc buit entre la capa de fang i el material refractari. Llavors s’aboca el
bronze fos a sobre del buit on hi havia la cera abans i es deixa refredar. Es desmotlla l’estàtua,
es tanquen els canals i es poleix. Aquesta figura és monòcroma, i és un tipus d’escultura
exempta o de volum rodó dempeus.

­Elements compositius​: el punt de vista que presenta és multifacial, ja que es pot veure des
de diferents angles de visió. L’obra mosta una figura masculina en posició frontal que aixeca el
braç en gest desafiador i que es cobreix el cos amb una pell. Les dues cames estan separades i
equilibrades i donen una sensació de força. Els dos braços estan en contrapposto, el braç
esquerra agafa un bastó, mentre que l’altre s’aixeca com una mostra d’autoritat. Les línies
compositives són corbes i contracorbes, com la pell de xai que el cobreix, els dos braços i la
espatlla, amb un eix central format pel cap, la columna vertebral i la cama esquerra. També hi
ha línies rectes, com les cames i el bastó que duu a la mà.
Presenta una composició equilibrada, entre zones còncaves i zones convexes, entre línies
corbes i línies rectes. El buit que hi ha en algunes parts del cos aporta a l’escultura una gran
expressivitat i dinamisme, gràcies al contrast de les línies i les formes. El temps que vol
transmetre és el de voluntat d’eternitat, ja que Gargallo no vol mostrar un moment instantani
sinó que vol que la seva obra vagi més enllà del moment concret.

Elements plàstics​: l’expressió de l’anatomia no es pot concretar en aquest cas, degut als buits
que s’hi presenten, però malgrat això, es poden distingir alguns elements plenament figuratius,
com la barba, el bastó, la capa, els peus i les mans. El tipus de textura de l’acabat és bastant
polit i el seu volum és lleuger, el cromatisme és monòcrom i la llum penetra per l’interior de la
figura, i el joc de corbes i contracorbes del metall accentuen els contrastos de llum i ombres, i
es forma el que s’anomena un volum virtual.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquesta escultura és decorativa, estètica i religiosa, ja que és un element
clàssic de la iconografia tradicional cristiana. El profeta representa un home que crida, una
figura poderosa i amenaçant que convida a seguir­lo amb el seu braç dret ferm. Té l’actitud d’un
orador que es troba en el moment culminant del seu discurs, ple de passió.
L’any 1933 els feixismes ja s’havien instal∙lat en alguns països europeus i la societat espanyola
es començava a polaritzar entre dreta i esquerra, per això es podria interpretar l’obra com una
advertència sobre les dictadures i un avís profètic sobre el futur. El seu caràcter dur i agressiu
se’ns transmet perfectament, la qual cosa també el converteix en una obra de caire
expressionista.
Pablo Gargallo va ser un escultor d’origen aragonès que va viure l’Espanya de la Segona
República en els anys previs a l’esclat de la Guerra Civil i el París de la Primera Guerra Mundial
 la Postguerra, on va conèixer les primeres avantguardes artístiques i va entrar en contacte
amb Picasso, Juli Gonzàlez i altres artistes avantguardistes que influenciaren en la seva obra.
Quan retornà a Barcelona, la Mancomunitat va reconèixer al seva fama i el seu prestigi, però
poc després, amb la dictadura de Primo de Rivera, es va haver de traslladar a París donades
les seves simpaties pel catalanisme d’esquerres.
L’obra de Gargallo és un dels millors exemples de la introducció del buit com a element de
volum. Una solució que també està present en altres escultors contemporanis com Henri Moore.
D’aquesta estàtua s’han realitzat sis còpies que es troben repartides arreu del món.

EL MARXISME CURARÁ ELS MALALTS FITXA NUM.29

FITXA NUM.29

FITXA TÈCNICA:

Títol​: El marxisme curarà als malalts.
Autor​: Frida Kahlo.
Cronologia​: va ser pintat l’any 1954.
Estil​: és d’estil realista­social,expressionista.
Tècnica​: la tècnica amb la qual va estar pintat és la pintura a l’oli.
Localització​: es troba situat al Museu de Frida Kahlo, a Mèxic.
Dimensions​: 76cm X 61cm.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

El marxisme curarà els malalts és una obra pictòrica pintada per Frida Kahlo l’any 1954, i
que pertany al Realisme­social o Expressionisme.
Frida Kahlo neix a Coyoacán el 6 de juliol de 1907 i mor als 47 anys en plena Guerra Freda,
i la seva vida va estar marcada pel patiment que relfexa en les seves obres. L’obra es situa
en plena Guerra Freda i durant aquesta es van produir diversos conflictes polítics i militars
entre els quals destaquen: el bloqueig de Berlín, la guerra de Corea, la crisi dels míssils i la
guerra de Vietnam.

ANÀLISI FORMAL:

­Elements tècnics​: està pintat amb pintura a l’oli sobre un suport de tela. En la pintura a
l’oli, l’aglutinant dels colors és un oli d’origen vegetal (llinosa o de nou) i que s’adapta bé a
qualsevol tipus de suport. L’artista dissol bé els colors amb oli i els aplica amb pinzell sobre
la tela.

­Elements plàstics​: predomina la pinzellada lliure i ràpida, i el dibuix és acurat, perfilant els
contorns amb una línia fina negre. En quant al color, el blanc està repetit en el colom, en la
barba dels cabells de Marx i en la base de la faldilla; el verd amb tocs negres predomina a la
faldilla; el negre en l’ocell i els cabells de Frida; els colors ocres a l’esquerra; el blau en el
rierol i en el cel de fons; i el vermell es distribueix al voltant de la faldilla, en el llibre que porta
a la mà i en una part del globus terraqüi situat a l’esquerra. La llum ve donada pels colors.

­Elements compositius​: la composició que presenta és simètrica i oberta. Les línies
compositives són una vertical que travessa Frida per la meitat, dues diagonals en les
crosses que porta, i tres diagonals més a la part dreta de l’escena que enllacen els caps dels
personatges. Respecte el moviment, presenta un ritme molt dinàmic gràcies a les
nombroses línies compositives i les diagonals. El temps és la captació d’un instant concret,
com és el moment en què Frida vol anunciar la seva ideologia marxista.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquesta obra és estètica i simbòlica, ja que és el resultat de l’intent de
Frida de refugiar­se en dues de les poques coses que li podien alleugerir el patiment: la
idelogia marxista i la seva fe en la revolució, i la pintura.
Els colors de l’obra tenen cadascú un significat diferent: el blau s’associa amb la serenitat, el
groc i altres gammes més clares es vinculen al marxisme, el negre significa l’imperialisme, i
el vermell representa el perill.
La part esquerra està banyada per rius blaus i el colom de la pau vola per sobre de països
comunistes (URS i Xina), representats en l’esfera terrestre. Les dues grans mans, amb l’ull
de la saviesa, i aguanten a l’artista, fent que pugui prescindir de les crosses.
La part dreta és més fosca, i s’hi veu la silueta amenaçadora de la bomba atòmica
travessada per rius de sang. Per sobre l’àliga dels EUA amb el cap de l’oncle Sam. La
salvació l’encarna Marx, del cap del qual surt una mà que ofega l’àliga, símbol de
l’imperialisme.
La part esquerra simbolitza la part pacífica, amb la Terra i el colom de la pau; i la part dreta
simbolitza l’amenaça de l’imperialisme capitalista i la destrucció.
Frida Kahlo neix a Mèxic i mor als 47 anys en plena Guerra Freda. La seva vida va estar
marcada pel patiment, que es veu reflectit en les seves obres. En els seus quadres
representa la seva experiència personal i els aspectes dolorosos de la seva vida, gran part
de la qual se la va passar al llit. Va ser membre del partir comunista mexicà.
En les seves composicions es pot veure el seu interès per l’art precolombí i el realisme
social, coincidint amb els naturalistes mexicans de l’època Diego RIvera, José Clemente i
Alfaro Siqueiros. Quan el pintor André Bretón va viatjar a Mèxic i va veure les seves obres,
l’associà amb el realisme. Tanmateix, ella va rebutjar aquesta etiqueta.

AFUSELLAMENTS DEL 3 DE MAIG DE 1808 FITXA NUM.28

FITXA NUM.28

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Els afusellaments del 3 de maig de 1808.
Autor​: va ser Francisco de Goya y Lucientes.
Cronologia​: va ser pintat l’any 1814.
Estil​: aquesta obra és d’estil neoclàssic, tot i que Goya és difícil de classificar en un estil
determinat.
Localització​: es troba situat al museu del Prado, a Madrid.
Tècnica​: la tècnica amb la qual va estar pintat és la pintura a l’oli.
Dimensions​: 268cm x 347cm.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Els afusellaments del 3 de maig de 1808 és una obra pictòrica pintada per Francisco de Goya
l’any 1814, sis anys abans després del fet que representa, i que pertany al Neoclassicisme.
A començaments de 1808 les tropes napoleòniques van entrar a Espanya, amb l’excusa de la
invasió de Portugal, segons l’acord firmat en el tractat de Fontainebleau, i van ocupar les
principals ciutats. L’ocupació francesa va provocar una llarga guerra per la independència, del
1808 al 1814, que a Catalunya es coneix com la guerra del Francès.
Aquesta pintura, fa al∙lusió als fets que es produïren a Madrid el maig de 1808 i que provocaren
l’inici de la guerra de la Independència. El 2 de maig de 1808, el poble de Madrid va
rebel∙lar­se, en un aixecament popular espontani contra les tropes d’ocupació francesa. Com a
represàlia d’aquest aixecament, a la matinada del 3 de maig es produí l’afusellament, a la
muntanya del Príncipe Pío, dels patriotes de Madrid per part de l’exèrcit de Napoleó.

ANÀLISI FORMAL:

­Elements tècnics​: Els afusellaments del 3 de maig de 1808 està pintat amb pintura a l’oli
sobre un suport de tela. En la pintura a l’oli, l’aglutinant dels colors és un oli d’origen vegetal
(llinosa o de nou) i que s’adapta bé a qualsevol tipus de suport. L’artista dissol bé els colors
amb oli i els aplica amb pinzell sobre la tela.

Elements plàstics​: hi predomina la pinzellada llarga per damunt de la línia o dibuix, que amb
la intensitat del color accentuen l’expressivitat de l’obra. Destaquen les pinzellades de la sang
vessada al terra, que esdevé quasi real. La paleta de colors està força reduïda a tonalitats
fosques, com negres, grisos, marros i tocs de verd; encara que hi destaca el groc, el blanc
lluminós de la camisa de la figura central i del fanal i el vermell de la sang. La llum es converteix
en un element clau del quadre, ja que l’autor utilitza el tenebrisme per augmentar el sentit
dramàtic. Il∙lumina el grup dels afusellats o que estan a punt de ser­ho i deixa la resta del
quadre en forta penombra. La llum del fanal separa els dos grups, que són les víctimes i els
soldats, i esclata amb força sobre la camisa blanca de l’home central, i encén el roig de la sang
vessada al terra.

­Elements compositius​: la composició que presenta és simètrica, perquè hi ha un equilibri
amb els personatges situats a l’esquerra com són els que estan a punt de ser afusellats, i els
personatges situats a la dreta com són els soldats. Aquesta separació és deguda gràcies al
fanal que hi ha al terra. Hi ha tres grups de persones: a la part esquerra els que estan a punt de
ser executats i els morts, a la part central els que esperen i observen amb horror el destí que
els espera, i a la part dreta l’escamot de soldats a punt de disparar. Goya contraposa el
desordre del grup de l’esquerra amb línies rectes, amb l’ordre del grup de la dreta amb volums
sinuosos. Hi ha dues diagonals a banda i banda que marquen la profunditat del quadre i li
donen un major dinamisme. El paisatge real al fons també accentua la profunditat, juntament
amb la llum i el color.
En quant a la línia de l’horitzó, és alta perquè té una proximitat amb l’espectador, i el temps és
la captació d’un instant concret, com és el moment en què els soldats estan a punt d’afusellar
de matinada al grup d’homes que s’han rebel∙lat.

INTERPRETACIÓ:

La funció d’aquesta obra és commemorativa, ja que commemora i recorda els esdeveniments
històrics que van ocórrer al maig d’aquell mateix any. No se sap si serví per decorar un arc de
triomf en honor del retorn del rei Ferran VII o per celebrar el 2 de maig.
Aquest quadre és de gènere històric. Goya vol fer la crònica dels fets reals dels primers dies de
maig de 1808 tal i com es van viure a Madrid. De fet, ell s’havia mantingut com a pintor de la
Cort durant el regnat de Josep I, cosa que li comportà l’acusació d’afrancesat. Aquest quadre,
per tant, reivindica el seu patriotisme. És una crònica de la guerra, on explica uns fets reals tal
com es varen produir a la matinada del 3 de maig de 1808 a la muntanya del Príncipe Pío a
Madrid, quan les tropes napoleòniques van afusellar alguns dels protagonistes de la revolta del
dia anterior contra els invasors. No se sap si Goya va ser testimoni directe però és fidel a la
realitat dels fets.
Al mateix temps és un crit contra la irracionalitat i crueltat de la guerra, de la invasió francesa, i
un homenatge al poble que lluita per la llibertat. Representa un nou concepte de pintura
històrica, s’allunya de la visió heroica tradicional: la pintura es converteix en una forma de
protesta social i critica una realitat històrica que genera patiment humà. No és la història dels
guanyadors, més aviat exalta als perdedors com les víctimes.
El significat de la figura central representa l’heroicitat del poble de Madrid que lluita contra les
tropes napoleòniques, però també la impotència d’aquesta lluita. Alguns estudiosos veuen en
aquesta figura de braços oberts la representació de Cris crucificat, ja que té a les mans
estigmes de la crucifixió. Els colors blanc i groc fan referència a l’Església (colors del Vaticà),
juntament amb el frare orant. El fanal representa el símbol de la Il∙lustració, ja que és llum; i la
llum també es representa com a metàfora de la presència de Déu.
Goya és molt difícil d’inscriure dins d’un estil determinat, es pot parlar d’un estil personal, fora
dels cànons i les regles acadèmiques. Ell forja el seu propi estil i s’anticipa a estils posteriors a
la seva època.
Aquesta obra va juntament amb “La càrrega dels mamelucs” que narra els fets del 2 de maig.
Pel missatge que transmet, podria ser precursora del Romanticisme, ja que té una visió
subjectiva de la realitat, representa els aspectes més desagradables de la realitat i triomfen els
sentiments i la llibertat. Per tant, s’allunya de l’estil neoclàssic.
Aquesta obra segueix la tradició de la plàstica barroca: el fort contrast de llum i ombres
anomenat tenebrisme, una clara influència de Caravaggio, Ribera i Velàzquez. Des del punt de
vista plàstic, Goya es mostra com a precursor de moviments pictòrics com el Romanticisme,
l’Impressionisme, l’Expressionisme i el Cubisme. El quadre serveix de model a altres pintors
posteriors com Manet i Picasso.

SOPA CAMPBELL FITXA NUM.27

FITXA NUM.27

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Sopa Campbell.
Autor​: Andy Warhol.
Cronologia​: va ser pintat l’any 1965.
Estil​: és d’estil Pop­Art.
Localització​: hi ha una gran varietat de versions, situades en diferents museus, com el National Gallery of Art, a Washington.
Tècnica​: la tècnica és la pintura acrílica i la tinta serigràfica.
Dimensions​: 92’1cm X 61’6cm.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Sopa Campbell és un cartell propagandístic pintat per Andy Warhol l’any 1965, i que pertany
a l’estil Pop­Art.
El Pop Art (Art popular) subratlla el valor iconogràfic de la societat de consum. El poble és la
base del seu art. Sorgí com a reacció contra l’Expressionisme abstracte. Se sol prendre com
a data d’inici l’any de la mort de Pollock, en que es produí un canvi radical, de
l’Antropocentrisme de l’Expressionisme abstracte es passà al Antiantropocentrisme, en el
que l’objecte és més important que el subjecte.

ANÀLISI FORMAL:

­Elements tècnics​: està pintat amb pintura acrílica i tinta serigràfica sobre un suport de tela.
En l’acrílica, la pintura té un aspecte impermeable, molt lluent i durador que no permet
rectificar.

­Elements plàstics​: predomina la línia, ja que la figura està delimitada pels contorns. En
quant als colors, predominen els colors plans i llampants o lluents. El color vermell es
concentra en la part metàl∙lica de l’obertura de dalt, el groc per les lletres de la marca,
vorejades amb negre, el blau brut per la part superior del tronc de l’envàs i el verd àcid per
la part inferior. Per últim, hi predomina el rosa en l’escut de l’Exposició Universal i en les
lletres de la sanefa inferior. La llum ve donada únicament pels colors.

Elements compositius​: la imatge és representada plana i sense profunditat. Tanmateix,
existeix una incongruència entre la visió aèria que mostra tota la part superior de la llauna.
Les lletres prescindeixen de la llei de la perspectiva. Les línies compositives que presenta
són dues verticals, que queden contraposades amb les línies sinuoses de les lletres, les
sanefes i de les parts superior i inferior.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza és estètica. Escollir una llauna de sopa com a obra d’art recull
l’essència mateixa del Pop­Art. Aquest corrent vol explorar les relacions entre art i cultura
popular, alhora que exalta la vida banal i la quotidiana. També realitza una funció
propagandística, ja que és una protesta contra l’art que és fora de l’abast del públic, i
Warhol volia aconseguir que objectes d’ús quotidià entressin als museus.
El Pop­Art va ser una reacció contra l’Expressionisme abstracte, que impplicava una
reivindicació de la masculinitat que derivà cap a una actitud masclista de molts dels seus
representants. Va néixer de l’ambient gai, i el mateix Warhol mai va negar la seva
homosexualitat.
Andy Warhol fou un artista americà i la figura més destacada del Pop­Art. Començà com
il∙lustrador de revistes i publicista, fins que es feu famós com a pintor i cineasta
avantguardista. Es relacionà amb gent molt diversa, com intel∙lectuals famosos, la bohèmia
de Nova York, artistes de Hollywood i rics aristòcrates. Fou un personatge molt polèmic i
criticat per les seves excentricitats. Actualment se’l considera un dels artistes més influents
del segle XX.
Als anys 60 començà a pintar quadres de productes americans de consum famosos, com
les llaunes de la sopa Campbell’s i les botelles de Coca­Cola.
El 1963 Warhol fundà “The Factory”, el seu famós estudi, on reuní una gran quantitat de
músics, escriptors, artistes i personatges coneguts del “underground” de Nova York.
Warhol trenca la frontera entre art i vida aconseguint que els objectes d'ús popular i quotidià
entressin en els museus. Desmitificà l'art i va acostar l'expressió artística a tothom.

EL COLOSSEU FITXA NUM.26

FITXA NUM.26

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Colosseu romà o amfiteatre Flavi.
Autor​: no se’n coneix el nom de l’arquitecte, per tant, és anònim.
Cronologia de l’edificació​: l’amfiteatre va ser construït entre els anys 72 i 80 d.C.
Estil​: l’amfiteatre és de l’època de Vespecià, Titus i Domicià, de la dinastia Flàvia, i pertany a l’Alt Imperi Romà.
Localització​: es troba situat a la Vall del Colosseu, a Roma.
Tipologia​: és un amfiteatre de tipus lúdic, civil i públic.
Dimensions​: 187m X 155m, i 525m de perímetre.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

El Colosseu romà és un amfiteatre de l’Alt Imperi Romà, i va ser edificat entre els anys 72 i 80
d.C. en temps de l’època dels emperadors Vespecià, Titus i Domicià. Va ser edificat per ordre
del primer emperador de la dinastia Flàvia, Vespecià, i va ser inaugurat pel seu fill Titus l’any 91
d.C. Quan Titus va morir, el seu germà Domicià va substituir­lo en el poder, i va ser quan s’afegí
l’últim nivell o àtic. Com que tota la dinastia Flàvia va estar implicada en la construcció del
Colosseu, amb aquest també se l’anomena Amfiteatre Flavi.
El Colosseu va ser edificat durant l’epoca Imperial, que es divideix en l’Alt Imperi (fins al s.III
d.C.) i el Baix Imperi (fins a la caiguda de Roma el 476). El fundador de l’Imperi romà va ser
Octavi August, l’any 27 a.C., quan després de concentrar el poder es proclamà emperador.
Vespecià va ser el primer emperador Flavi. Va arribar al poder gràcies a l’èxit de les seves
campanyes a les guerres de l’Orient Mitjà. Amb Neró mort, que era l’últim emperador de la
dinastia Juli­Clàudia, Vespecià va deixar les campanyes al seu fill Titus, i amb el suport de la
majoria del poble romà, i es va convertir en emperador. Vespecià es va veure obligat a
encarregar­se de restablir l’ordre i el poder a tot l’Imperi en general i, concretament, a Roma,
després del mandat de Neró.
Abans de l’any 68, Roma era una de les poques ciutats que encara tenia un amfiteatre de fusta,
i després de l’incendi que va provocar Neró en la ciutat, no en va quedar res. Així que Vespecià
necessitava guanyar­se la confiança del poble, i per això va fer construir el Colosseu: per a
utilitzar­lo com a campanya propagandística, i amb l’objectiu que el poble tornés a confiar en la
política, en ell i en la seva dinastia.
El seu fill Titus va substituir a Vespecià després de saquejar la ciutat de Jerusalem en les seves
campanyes a Orient. El poble romà li tenia recel perquè semblava que els déus anessin contra
el seu mandat, ja que el volcà Vessubi va entrar en erupció soterrant les ciutats de Pompeia i
Herculà, i Roma va tornar a patir un incendi. Va ser per aquest motiu per al qual Titus inaugurà
el Colosseu i salvà el seu mandat del recel del poble.
Amb la mort prematura de Titus, el seu germà Domicià va agafar el relleu com a cap de l’Imperi.
Va ser llavors l’època de la colonització de la Britània i la fortificació de la frontera amb
Germània. Després d’aquestes campanyes, entre altres coses, Domicià va afegir un últim pis o
àtic al Colosseu.
La religió romana era politeista i va assimilar influències de diverses cultures amb els quals va
estar lligada. Del contacte amb el món grec es va adoptar la mitologia i les representacions de
les divinitats gregues. De la influència de la cultura etrusca el culte privat als penates (protectors
de les provisions), els lares (protectors dels camps i les cases) i els manes (protectors dels
morts familiars). Al llarg de l’etapa imperial es va generalitzar la divinització dels emperadors,
als quals es venerava i a qui es dedicaven estàtues i retrats com a signe d’admiració.
Tanmateix, una petita part de la població romana no reconeixia l’autoritat de cap déu i buscava
respostes als seus interrogants existencials en tendències filosòfiques paganes d’influència
grega.

ANÀLISI FORMAL:

­Alçat: elements estructurals: ​el Colosseu està construït amb morter, maó, pedra i fusta, i
recobert amb marbre travertí, amb un mur de carreus regulars formant un mur d’aparell isòdom
anomenat opus caementicium, que consisteix en barrejar morter amb pedra, i seguint un
sistema constructiu arquitravat i voltat que recorre tot l’exterior, i un sistema constructiu voltat a
l’interior, i que està suportat per murs, pilars i columnes adossades. A l’exterior es troben els
elements suportats com són l’entaulament i els arcs de mig punt, i a l’interior es troben les
voltes de canó i d’aresta.

­Planta: espai interior​: la planta del Colisseu és el∙líptica. Al seu interior, al centre s’hi troba
l’arena, on tenia lloc l’espectacle, i al voltant d’aquesta hi havia la càvea o les graderies amb un
espai per a més de 50.000 espectadors. L’espai intern estava fragmentat per passadissos. La
càvea té 37 graus d’inclinació. Les grades de pedra descansen sobre una complexa estructura
de murs i galeries anulars, disposades de forma esglaonada, cobertes amb volta de canó i
d’aresta. La seva funció era permetre la circulació dels espectadors dins l’amfiteatre. Les
comunicacions entre plantes eren per mitjà de rampes i escales i les sortides a l’exterior de la
càvea es feien a partir dels vomitoris (vomitòria), que eren les portes d’accés a la graderia.

Façana: espai exterior​: l’espai extern és unitari. L’amfiteatre s’aixeca sobre un estilòbat o podi
i consta de quatre plantes, les tres primeres formades per una successió de 80 arcs de mig punt
amb columnes adossades que suporten uns entaulaments decoratius (amb arquitraus, fris i
cornises). Cada pis està format per un ordre arquitectònic diferent: al primer pis s’hi troba l’ordre
toscà, al sogon l’ordre jònic i al tercer pis s’hi troba corinti. El quart pis, l’àtic, va ser construït
posteriorment en l’època de l’emperador Domicià, i éstà decorat amb lesenes (que són faixes
verticals estretes), pilastres amb capitells corintis i finestres rectangulars petites. Tenia els
màstils que sostenien el tendal (velarium) que era una tela que s’estenia sobre el Colisseu i
protegia els espectadors del sol i la pluja. Cada pis té 80 arcs i entre les arcades que hi ha a
cada pis s’hi exhibien escultures de dignataris i mecenes de l’obra, a més dels emperadors.
El Colosseu va ser situat al costat de la casa de Neró (Domus Aurea) sobre un llac dessecat, i
al costat també de l’estàtua colossal de Neró.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza el Colosseu és propagandística, amb l’objectiu que el poble tornés a
confiar en la dinastia Flàvia; i una funció lúdica, civil i pública, ja que era un espai on s’hi
celebraven espectacles de gladiadors lluitant a mort i de gladiadors que eren devorats per feres
salvatges i on tothom hi podia anar a gaudir­ne. Durant la seva inauguració es van fer més de
cent dies de festa i grans espectacles permanents.
La idea constructiva de l’amfiteatre neix de la unió de dos teatres per la part de l’escena.
L’amfiteatre és una edificació de caràcter públic, i és una de les principals edificacions d’oci,
dedicades a l’espectacle, del món romà. Un cop, fins i tot es va arribar a realitzar una
naomàquia, és a dir, una batalla naval. Per la realització d’aquesta naomàquia s’intal∙là un
sistema impermeabilitzat de conducció d’aigua, i això va ser possible ja que tots els aqüeductes
de Roma van ser canalitzats cap al Colosseu per tal de poder inundar d’1’5 metres de
profunditat d’aigua tota l’arena.
La distribució dels espectadors en l’amfiteatre era un reflex de la societat romana i de la seva
jerarquia, on cadascú ocupava l’espai segons la seva categoria social. Les classes socials més
benestants es situaven a la part més baixa de la graderia, i a mesura que la graderia va pujant
d’alçada es trobaven les classes menys adinerades. Les dones, els nens i els esclaus es
situaven a la part més alta de tota la graderia, a excepció de les patrícies romanes, que per la
seva distinció social es podien asseure a la graderia de sota.
Aquest amfiteatre rep el nom de Colosseu per l’existència d’una colossal estàtua de Neró que
estava situada just al costat d’aquest, i que actualment no ha arribat als nostres dies.
L’ús dels tres ordres diferents ha tingut una gran influència en artistes del Renaixement com en
Alberti, que ho va posar en pràctica al Palazzo Rucellai a Florència, i també en altres
arquitectes posteriors a aquest.

EL GUERNICA FITXA NUM.25

FITXA NUM.25

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Guernica.
Autor​: Pablo Ruiz Picasso.
Cronologia​: va ser pintat l’any 1937.
Estil​: aquesta avantguarda és d’estil cubista.
Localització​: es troba situat al museu d’art Reina Sofía, a Madrid.
Dimensions​: 3’51m X 7’82m.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Guernica és una obra pictòrica pintada per Pablo Ruiz Picasso l’any 1937, i que pertany al
moviment d’avantguarda cubista.
L’obra s’emmarca en plena guerra civil espanyola, que va esclatar degut al cop d’Estat fallit
contra la República legalment constituïda. Algunes divisions de l’exèrcit nazi són posades a
disposició de Franco que serveixen d’assaig de les noves tècniques i armament. En aquest cas,
es va triar una ciutat sense cap objectiu militar, però símbol del nacionalisme basc. L’aviació
Còndor va bombardejar la ciutat de Guernica i va metrallar sobrevolant la ciutat a tots aquells
que fugien. Això va ser un assaig del que acabaria passant durant la Segona Guerra Mundial.

ANÀLISI FORMAL:

­Elements tècnics i formals​: Guernica està pintat amb pintura a l’oli sobre un suport de tela.
En la pintura a l’oli, l’aglutinant dels colors és un oli d’origen vegetal (llinosa o de nou) i que
s’adapta bé a qualsevol tipus de suport. L’artista dissol bé els colors amb oli i els aplica amb
pinzell sobre la tela.

­Elements plàstics​: hi predomina el dibuix sobre el color, i el traç és precís, amb una línia
visible i els dibuixos molt esquemàtics i geomètrics. En quant al color, destaca l’absència de
colors, ja que l’artista s’assabenta de la notícia del bombardeig a través de les fotografies de la
premsa. Els colors han fugit, com ha fugit la vida. Els únics colors que hi ha són els negres, els
grisos i el blanc que expressen l’horror. La llum és totalment artificial, il∙lumina allò que vol
ressaltar i deixa en ombres el seu entorn, no crea volums ni clarobscur. Hi ha tres focus de
llum: la làmpada, el quinqué i la finestra.

­Elements compositius​: la composició que presenta és tancada, i l’eix de simetria el
constitueix la paret blanca central. Els elements del quadre es distribueixen en un tríptic: el
panell central amb el cavall i la dona portadora de la làmpada, el lateral dret reprodueix l’incendi
i la dona que crida, i al costat esquerre hi ha el toro i la dona amb el nen mort en braços. En
quant a les línies compositives, predominen les línies rectes diagonals que aporten moviment i
tensió, i que formen un gran triangle central que té com a vèrtex el quinqué. Les línies
compositives formen elements geomètrics i esquematitzats. Malgrat que no utilitza perspectiva,
el quadre té una certa profunditat gràcies als diferents espais com porta, parets i els diferents
personatges. El quadre conté un gran dinamisme i tensió, un ritme ràpid que imita el moviment
real, i un temps que representa el moment posterior al bombardeig de la ciutat i l’horror
provocat.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquesta obra és commemorativa del dia en què la ciutat de Guernica va
ser bombardejada, però també té una funció simbòlica i propagandística en defensa de la pau i
el rebuig de totes les guerres. L’obra fiu encàrrec del govern de la República espanyola per ser
exposat en el Pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París el 1937.
El Guernica és un immens crit contra la guerra i la brutalitat, però també és un dels quadres
més importants del segle XX que aplega les formes geomètriques del Cubisme, les imatges
obsessives i simbòliques del Surrealisme, i la força dramàtica de l’Expressionisme.
Picasso va pintar aquest quadre sobre l’impacte que li produí el bombardeig de Guernica, on
només quedaven dones, infants i vells, per la Legió Còndor de l’Alemanya nazi l’any 1937. El
quadre és ple d’elements simbòlics, com per exemple: la dona amb els braços aixecats
representant dolor físic, la dona amb el fill mort als seus braços el dolor psicològic, la dona que
entra per la finestra en forma de bafarada de còmic és la que aporta la notícia del bombardeig,
El cavall representa la població civil, el brau representa la força del poble, el guerrer destrossat
al terra representa la divisió de les dues espanyes.
Pablo Picasso va ser un pintor, escultor, ceramista i gravador. Després de les seves etapes
blava i rosa, va iniciar el camí al Cubisme amb el quadre “Les senyoretes del carrer d’Avinyó” al
1907. Va col∙laborar amb Braque fins els 1925 creant obres del Cubisme analític i del sintètic.
Posteriorment els seus quadres van guanyar expressivitat. Va utilitzar els seus quadres com a
element de propaganda i instrument contra la guerra. Picasso estava lligat a la República, i en
guanyar el Franquisme no va permetre que el quadre tornés a Espanya i va restar al Moma de
Nova York fins l’any 1981, quan va poder tornar a Espanya.
El Cubisme rep influències de Cézanne i l’art de les pintures primitives. En aquesta obra també
rep influències d’altres estils com l’Expressionisme i el Surrealisme.

ELS PRIMERS FREDS FITXA NUM. 24

FITXA NUM.24

FITXA TÈCNICA:

Títol​: Primers freds.
Autor​: va ser Miquel Blay.
Cronologia​: el grup escultòric va ser fet a l’any 1892.
Estil​: el grup escultòric és de l’època del Realisme ­Simbolisme.
Tècnica​: la tècnica amb la qual va ser fet és la talla.
Forma​: és un tipus de grup escultòric exempt o de volum rodó.
Dimensions​: 1’36m x 0’98m.
Localització​: es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona.

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL:

Els primers freds és un grup escultòric que va ser tallat a l’any 1892 per l’escultor Miquel Blay a
l’època del Realisme­Simbolisme. A l’any 1898 la pèrdua de les darreres colònies va fer
augmentar la desconfiança envers el sistema polític espanyol i el prestigi del catalanisme com
alternativa. La burgesia industrial catalana també comença a adonar­se dels efectes positius i
modernitzadors que podia tenir un poder autònom per Catalunya.
També és un moment en què la producció artística catalana aconsegueix deixar de ser un
reflex del que s’estava fent artísticament a Europa, per esdevenir progressivament un art
creador, amb noms com Gaudí o Picasso, o el mateix Blay, un escultor que es mou entre la
tradició i la introducció dels nous moviments d’avantguarda.

ANÀLISI FORMAL:

Elements tècnics i formals​: els primers freds és un grup escultòric que està fet amb marbre
blanc mitjançant la tècnica de la talla, que consisteix en agafar el material d’un sol bloc, regular
amb forma de prisme o cilindre i treure matèria fins que quedi la forma desitjada. Aquesta figura
és monòcroma, i és un tipus de grup escultòric exempt o de volum rodó.

­Elements compositius​: el punt de vista que presenta és unifacial o frontal, encara que al ser
exempt permet múltiples angles de visió, amb una composició tancada. El grup sembla
tancar­se sobre si mateix, ja que el vell no abraça la nena, però les espatlles amples semblen
rodejar­la. Asseguts en un banc, el vell en posició frontal, les mans encreuades i amb la mirada
absent, lleugerament perduda. La nena té el cap reclinat al pit del vell, amb els ulls tancats,
amb un aire somiador. Cal destacar la joventut del cos de la nena que contrasta amb el cos
arrugat del vell. Aquest té les cames separades i ben plantades a terra, en canvi, la nena les té
encongides. En la composició s’alternen les línies rectes de la figura gairebé simètrica de
l’ancià, exceptuant una lleu inclinació del cap, que contrasta amb les línies corbes que domina
la composició de la nena.
L’obra en conjunt presenta un cert estatisme marcat pel fet que les figures estan en repòs i en
posició sedent. Aquesta sensació d’estatisme ve donada gràcies a la figura de l’ancià, que
presenta els dos peus sòlidament enganxats a terra. Tanmateix, l’estatisme es trenca pel gest
d’acostament que fa la nena cap a l’ancià. El temps que presenta és una voluntat d’eternitat,
com és la representació idealitzada del sofriment humà.

­Elements plàstics​: l’expressió de l’anatomia destaca pel seu naturalisme en el tractament de
les formes i la minusiocitat amb la que està treballada. Aquest naturalisme es dóna en la textura
de la pell, la flaccidesa i els plecs de la carn de l’ancià. També cal destacar el naturalisme en
els rostres, que dónen una sensació de fred mitjançant la contracció muscular en el gest facial i
en la tensió muscular del coll. En el cas de la nena, el tractament de les formes és diferent, ja
que per remarcar la tendresa s’utilitzen formes arrodonides i un tractament del rostre amb la
tècnica de l’sfumatto o non­finito.
El tipus de textura de l’acabat en les dues figures és molt polit i que contrasta fortament amb la
rugositat del banc. Aquesta figura és monòcroma, ja que els teòrics neoclàssics creien
erròniament que les escultures clàssiques no eren policromades. La llum ve donada per la
blancor de l’acabat: en l’ancià, les arrugues en el rostre fan que la llum reforci la duresa
d’aquest; i en la nena, la utilització de la tècnica de l’sfumatto o non­finito en el seu rostre fa que
la llum llisqui amb suavitat realçant les seves formes arrodonides i la seva tendresa.

INTERPRETACIÓ:

La funció que realitza aquesta obra és decorativa, perquè segurament aquesta escultura estava
destinada a decorar una casa de l’alta burgesia. És de tema anecdòtic i costumista, ja que
presenta un vell i una nena arraulits de fred i de misèria. Els primers freds reflecteix la
vulnerabilitat de l’ésser humà en les dues etapes crucials de la seva existència: la infantesa i la
vellesa. El significat d’aquesta obra és la reflexió sobre el pas del temps, les dificultats i la
cruesa de la vida.
Miquel Blay va fer l’aprenentatge a l’escola de dibuix i pintura d’Olot, després va rebre una
sòlida formació artística a Itàlia i França. Blay desenvolupà un estil molt personal. Evolucionà
del realisme al simbolisme i modernisme, destacant dins d’aquest, el grup al∙legòric del Palau
de la Música “La canço popular”, on introduí tots els elements del modernisme.
La influència de Rodin en l’obra de Blay és evident en diferents aspectes com per exemple en
el tractament del marbre, on es marca la musculatura amb una gran exactitud, o en la utilització
de la tècnica del non­finito. Blay va influir en autors com Josep Llimona o Enric Clarasó.